Impressions de Buenos Aires (1ªPart): Com a casa fa 25 anys

Com alguns ja sabeu he estat una setmana a Buenos Aires de viatge per la feina i allà he tingut la sort de poder fer un acte a l’Obra Cultural Catalana d’aquesta ciutat a on he presentat la proposta de Reagrupament Independentista.

Era la meva primera visita a Argentina i malgrat que només era per una setmana , per mi ha estat tota una experiència inoblidable el que he conegut i he viscut.

En aquesta primera part, explicaré la meva impressió com a visitant i turista. En els propers dies, aniré explicant altres experiències i al final el meu contacte amb els catalans argentins.

 

(continua)

 
.

 

 


Quan diuen que Buenos Aires és la ciutat més Europea d’Amèrica, no és cap tòpic o reclam turístic, és per mi, totalment cert. Però caldria matisar aquesta definició. Segons el que he vist, Buenos Aires tant per la seva arquitectura com per la gent que et trobes caminant és igual al que pots trobar en qualsevol ciutat del sud d’Europa però no pas en el Centre o Nord d’Europa. Jo que visc a una petita Alemanya, concretament a Karlsruhe, la veritat és que no s’assembla gaire amb Buenos Aires.

Durant els dies que he pogut passejar pels seus carrers, més d’un cop, em pensava que estava a Barcelona fa 20 o 25 anys enrere. L’arquitectura dels edificis i la distribució dels carrers és molt semblant a la d’aquella Barcelona. De fet el centre de Buenos Aires és com l’Eixample, però multiplicat per quatre de gran, amb les mançanes  o cuadras com diuen els argentins ben delimitades, encara que no tenen el jardí interior. Esta tot traçat amb tiralínies i és molt difícil perdre’t. Això si, els carrers són llarguíssims, amb números de cases que arriben superar els 5.000!!.

Buenos Aires actual és molt semblant a la Barcelona de quan jo estudiava a la Universitat als 80. Era quan no existia les rondes i el transit rodat havia de passar pel centre de la ciutat, amb un parc automobilístic farcit d’utilitaris petits i alguns de molt vells. El transport públic amb el metro o el subte, com diuen els argentins, semblants i també amb autobusos antics i molt contaminants. Era quan a Barcelona havies de mirar el terra de la vorera, perquè estava  força malmeses d’obres i pedaços mal acabats.  Però també era una Barcelona que quan passava pel teu costat una persona que tenia rostres facials no caucasians i meridionals, et giraves per veure’l estranyat i encuriosit pel diferent que era. A Buenos Aires, pràcticament no he vist a cap persona amb un rostre que no sigui dels que es trobava a Barcelona fa 20 o 30 anys. Segons em van explicar, els espanyols van exterminar pràcticament a tots els indians que vivien en aquelles terres. Aquelles terres van ser repoblades principalment per espanyols, gallecs, italians i catalans.

La darrera vegada que vaig caminar pels carrers de Barcelona , aquest estiu passat, comparat amb Buenos Aires, potser la vorera i els carrers estaven força més bé i el parc automobilístic se semblava cada vegada més al que veig a aquí a Alemanya , però canvi, segons en quins barris de Barcelona camines, tothom es gira per veure’t, perquè ets l’únic dels qui caminen pel carrer que tens la cara amb faccions caucasianes. En aquest sentit Buenos Aires és molt més europea que Barcelona i aquesta darrera és molt més cosmopolita que la primera.

També a nivell de seguretat, a Buenos Aires es respira com la Barcelona dels 80. Amb llocs totalment segurs i d’altres que no tant, sobretot per la nit. Ja no parlo de les barriades exteriors, que igual que passava a Barcelona, pels 80, caminar pel vespre o per la nit pel Barri de la Mina, era tota una heroïcitat. El centre de Buenos Aires, sobretot les grans avingudes ben il·luminades, no semblaven pas insegures, encara que  un dia tornat a l’Hotel cap a les dotze de la nit vaig trobar-me amb algun petit incident que em va fer pensar amb els que vaig viure d’estudiant caminat pel barri xinés de Barcelona. Recordo que per mi, com a estudiant que venia d’un poble, era tot una aventura anar un vespre a celebrar alguna festa en alguna de les tavernes del Raval que ja es començaven a posar-se de moda com preludi del canvi radical que ha viscut aquest barri després de les olimpíades.

Pel que fa respecte a la indigència o pobresa, no m’ha semblat gaire diferent a la que es pot trobar actualment a Barcelona. Però això si, durant dos dies he vist tota una família amb tres fills dormin amb un matalàs sota d’una terrassa d’un local tancat, al mig d’un carrer important prop del meu Hotel. Sempre que hi he passat, els he vist allà, la dona dormin i l’home mig assegut demanant diners. Em van fer molta pena, sobretot perquè un dels petits era segur menor de 4 anys i em recordava a la meva filla petita, però des de fa molts anys, vaig decidir no donar mai cap almoina a ningú. Penso que fer-ho, estàs incentivant a aquella persona a què continuï fent-ho. Sobretot si és una criatura, li estàs donat un exemple nefast pel seu futur. Per això sempre he pensat que el millor és que l’assistència social es facin càrrec d’aquestes famílies o dels indigents, que els donin un refugi per viure i menjar, alhora que es mira d’educar els nens, perquè no caiguin en la indigència com els seus pares. En aquest sentit, els diners dels imposts, per mi són molt ben invertits i en canvi tot el que sigui fomentar la caritat és contraproduent. Però malgrat tot, és fa molt dur, no deixar anar uns pesos quan veus aquells ullets d’indià d’aquella criatura de quatre anyets dormint al terra mentre passes pel seu costat. Has de fer el cor fort i no és pas fàcil.

Amb tot, Buenos Aires és una ciutat del tot recomanable per visitar-la, més o menys, com Barcelona els anys 80, abans de les Olimpíades. Però a diferència de Barcelona, Buenos Aires, no van esperar a unes olimpíades per obrir-se al mar, bé, en aquest cas al riu de la Plata, que sembla un mar, amb una amplada de més de 30 quilometres!!.

Fa uns anys s’ha arreglat el port i els seus voltants, fent tot un nou barri, amb el nom de Puerto Madero, amb gratacels a semblança al que s’ha fet a Diagonal Mar de Barcelona.. Però, amb restaurants de luxe i pisos d’alt standing. Això si, tot a meitat de preu del que pots trobar a Barcelona. Aquests gratacels estan aïllats de la resta de la ciutat per uns dics plens d’aigua i que només per uns ponts es poden creuar. Com que és una zona portuària, igual que a Barcelona, tenen la seva pròpia policia que controla els accessos  i segons em van explicar, és un barri totalment segur pels seus habitants, que no cal dir-ho, són persones de classe alta. En aquesta ciutat, com també suposo en tota sud Amèrica, les diferencies socials entre els rics i els pobres és molt gran. Malgrat tot, diuen que Argentina i a Xile, aquestes diferències són més petites que a la resta, però a ulls d’un català, la veritat és que es nota i molt. Penso que mai em podria acostumar. 

En el proper article explicaré la meva total incomprensió en llegir els diaris, sobretot la part de política i econòmica.  Malgrat no tinc cap problema per entendre els diaris espanyols d’economia com Expansión, la veritat és que els diaris argentins, no entenia ni papas!!

 

Afegeix un comentari