Així em sento avui

Com ens ha enganyat el segle XX!

Al tribut de la mentida ens obligaren.

Com poc mísers, les idees

al buf de la vida se’n anaren.

 

Com quan en la burla troben defensa la quitxalla,

nosaltres refugi en la ironia trobàrem,

una ironia que, sense amagar-la,

tampoc no lluírem pas.

 

Igual que el mur d’un pantà,

la mentida l’aigua deturava,

i les mans reien, aplaudint,

i al caminar, els peus s’alegraven.

 

Vàrem ser tema de llibres i films,

deixàrem escriure bajanades

però el dret a ironitzar sobre tot

ens l’hem reservat, prudentment.

 

Nostra norma de vida fou el menyspreu

i així ascendírem.

Però la ironia que aleshores ens salvava

avui és el nostre assassí.

 

Estimem amb hipocresia, cautes.

A mitges donem, covards, l’amistat.

I aquest present nostre ens sembla

el passat hàbilment disfressat.

 

Anem per la vida. En la història

som, com Faust, jutjats d’antuvi.

I la ironia, en el somriure de Mefistòfil,

és la nostra ombra, sempre al cantó.

 

Ens enterrares en vida.

Amargant saber la impotència destil·la.

I eixa cansada ironia nostra

sobre nosaltres ara ironitza.

(Eugeni Evtuxenko, 1962)

Afegeix un comentari