Trencavèl

M’han tornat a passar un powerpoint amb fotos de nens àrabs palestins morts. Són terribles. Espero que aviat algun dirigent de Hamàs vegi aquestes fotos amb els nostres ulls i deixi d’enviar els nens a la mort. És un costum que fa massa temps que dura.

Per un estat-nació, perdre en combat un adult format i amb experiència laboral és molt més dur en termes econòmics que perdre un noi que tot just comença a viure. I com més jove el soldat, més manipulable. Per exemple, seguint aquesta lògica, la mitjana d’edat dels soldats dels EUA que van combatre a la Segona Guerra Mundial va ser de dinou anys i al Vietnam ja va ser de disset anys.

El sacrifici polític dels nens ha estat històricament un recurs usat a
bastament, tot i que cada vegada que s’ha emprat ha causat un xoc
comprensible, tant si es feia per aterroritzar les víctimes com per generar sentiments de culpa o de solidaritat.

Ja fa molts anys, els jueus van alliberar-se d’Egipte gràcies a l’àngel exterminador que, entre d’altres fetes, va occir els primigenis del país del Nil. Una mena d’Irgun d’antany.

Els paleocristians van exagerar a posteriori les malifetes del rei Herodes (parlaven de 14.000 nens quan van ser 12 o 15) per obtenir la terrible imatge de la Matança dels Innocents, tot i que l’ús original, al meu entendre, nacionalista i antiromà d’aquesta atrocitat va quedar subsumit en la imatgeria total de la Passió.

El suïcidis col·lectius de Numància o de Masada van aconseguir fer dubtar l’ètica del poderós exèrcit romà, però gent com Juli Cèsar la va saber situar al bon camí quan va finir la població d’Alèsia per poder liquidar la Guerra de les Gàl·lies.

Els càtars van succeir als paleocristians en les arenes de les Corberes i ajocaven els seus fills al foc purificador abans que cedir al pecat vaticà. Uns van anar al Cel i els altres es van quedar la Terra. Tots contents.

El 1212, la Creuada dels Nens hagués fet la delícia de Dalí si hagués estat falsa i provoca nàusea en la certesa que conté.

<!–
D(["mb","per cometre purs assassinats en nom de Déu.

Els nazis no van dubtar ni un segon a sacrificar qualsevol nen que pugués
carregar un fusell o un panzerfaust per aturar l’onada roja. La vida sense
nacionalsocialisme no tenia cap sentit.

De … a … el govern suec va decidir esterilitzar les dones immigrants
sense el seu consentiment. Els suecs tenien por… dels nens.

Del 1962 al 1970, exèrcits de nens xinesos van purgar de pensament les
ciutats i els pobles del gegant comunista, amb un èxit clamorós que encara
avui dia ens permet contemplar cervells nets com patenes.

El 1970, l’assassí Pol Pot va aconseguir exterminar una tercera part de
Cambodja fent servir nens armats amb innocència i kalaixnikovs.

Del 1980 al 1988, l’Iran revolucionari va trobar una eina més barata que els
detectors de mines: els nens de les barriades pobres que eren llançats
contra les trinxeres iraquís per desactivar les mines de la manera més
eficaç. Això sí, duien penjades del coll petites claus de plàstic que els
obririen les portes del Paradís.

Les guerres africanes de la Costa d’Ivori i dels Grans Llacs

Quan Arafat es va adonar que els estats àrabs el deixaven en la cursa del
Terror i es passaven a la exitosa guerra econòmica contra Europa amb el
petroli com a arma, el seu últim camp de batalla van ser els mitjans de
comunicació i el sentiment de culpa occidentals. Per alimentar-los havia
d’oferir carnassa. I ho va fer.

Després de la OAP d’Arafat, sembla que Hamàs pren ara el relleu en l’ús de
la mort infantil com a arma de batalla. No són gaire originals, però tan de
bo fos l’últim cas. Sacrificar els nens no fa guanyar guerres.

No els manipuleu. No ens manipuleu.

Regards,