Miquel Roman

Manuel Pousa, més conegut com el pare Manel, és un sacerdot diocesà que fa més de tres dècades que ajuda famílies i joves necessitats dels barris de Verdum i Roquetes, a Nou Barris. La seva tasca educativa, impulsada des de la Fundació Pare Manel, i el seu treball de suport als presos li han valgut el premi Solidaritat 2007, que atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

–Després de tants anys treballant a peu de carrer, ¿què suposa per a vostè que es reconegui la seva tasca social?
–Rebre aquest premi és per a mi un motiu per fer autocrítica. Significa que creiem en els drets humans i que, per tant, hem de seguir mullant-nos amb la societat. Tot i així, la verdadera satisfacció és veure que la gent t’estima i et recolza.

–¿Per què es va fer capellà?
–En la dècada dels 60 estava involucrat en un moviment d’Església. Érem un grup de gent jove i amb molta marxa. Jo era molt idealista, un hippy, i el meu referent més important era un home que era sacerdot. I vaig voler ser com ell.

–El seu dia a dia deu ser dur i deuen ser moltes les històries que s’emporta a casa…
–Mai t’acostumes a veure tant dolor i sofriment, però aprens a arribar a casa i pensar que fas tot el que pots. A la presó tinc amics i faig el que un amic faria per tu. A vegades et prenen el pèl, però és l’ofici.

–¿Quina és la bretxa institucional que fa que existeixi la realitat amb què vostè conviu diàriament?
–Crec que hi ha una bona intenció política per plantejar els problemes socials, però falla la llei. La justícia queda molt lluny de la realitat. I la presó és l’expressió màxima del nostre fracàs. Els problemes no s’arreglen tancant la gent, sinó buscant alternatives rehabilitadores i que eduquin de veritat.

–¿En què es basa la seva educació?
–La tasca de l’educador és acompanyar la gent. Un educador no és un ésser superior, és una persona que es vincula a una altra. I a través de les experiències comunes avancen tots dos. L’educador també aprèn, i si no ho fa és que no educa, sinó que només controla. Això es dóna molt avui dia.

–¿Què opina del suport de la Conferència Episcopal al PP?
–Em sembla lamentable. Tenen una mentalitat conservadora. Les coses no es poden solucionar des d’una moral prefabricada com pretén el catolicisme. A mi m’interessa la persona. La veritat és que hi ha uns principis ètics, però hi ha raons que, per exemple, porten determinades dones a avortar. Jo he pagat avortaments. I la Conferència Episcopal Espanyola no s’adona que l’Evangeli no condemna, sinó que ofereix mesures alliberadores.

–Benet XVII diu que l’infern existeix i que està ple…
–Jo no ho sé, si ell hi ha anat i ho diu tan segur… Com a creient poso en qüestió l’existència d’un infern o un purgatori. No es pot condemnar tota l’eternitat una persona. Dividir entre bons i dolents és una actitud infantil.