Miquel Roman

Diu el saber popular que a la gent en general, i als militants en particular els agrada que els partits siguin units i que governi la pau i l’armonia. També sembla haver un cert consens al voltant de l’idea de que els congressos amb únic candidat/a exterioritzen pau i armonia, i els de dos o més candidats/es enfrontament i discòrdia. Tant se val que la confrontació de idees i projectes sigui la base de la democràcia, el que s’exterioritza no son valors que la societat (influenciada o no pels mitjans de comunicació de masses), interpreti com a positius.

En pura lògica, els congressos amb una única candidatura
haurien de ser més grats i per tant tenir més assistència que els que
tenen dos o més candidats. És a dir, si la gent té preferència per la
pau i l’armonia, hauria d’estar més motivada per participar en els
congressos on a priori siguin aquest conceptes els que s’exterioritzen
(tingui o no base real). Però no és així. La militància es mobilitza
més i millor per anar als congressos “ingrats” que als d’un sol
candidat (sigui o no de consens).

Aquesta aparent contradicció
es només aparent. En un congrés on hi ha projectes alternatius, el
militants/a (en organitzacions assemblaries) o el delegat (en
organitzacions no assemblaries) es qui tria. La seva participació és
més decisiva i per tant es normal que percebi que es de la mateixa
manera més necessària.

La veritable contradicció es com podem
considerar positiu poder triar entre diversos projectes i negativa
l’existència d’aquesta diversitat de projectes. És a dir, si que la
militància tingui el poder de decidir es bó i positiu … com pot
esdevenir negatiu que tingui opcions per a decidir?

La resposta
es igualment simple. Partíem d’una premissa falsa: hom no considera
positiu poder triar entre diversos projectes, el que considera positiu
és que tothom tingui l’opció d’optar per el projecte en el mateix creu.
Per això la resta de projectes fan nosa i l’existència de l’opció a
triar altres projectes diferents al nostre obliga a mobilitzar-se a
l’electorat. Més que no ho faria en un congrés en el que no hi hagués
alternatives. És a dir, el motiu mobilitzador no és majoritàriament el
propi projecte, si no l’existència d’altres que el podrien anul·lar.

Això
que serveix a l’interior d’un partit, també funciona fora. A les
últimes eleccions PSC va fer una encertada campanya  demanant el vot
per que no torni la dreta. El PP ha fet servir amb força èxit
l’independentisme com a reclam electoral. I no podem ignorar que fou
aquest mateix motiu el que motivà el magnífic resultat electoral
d’Esquerra fa dues legislatures al Congres de l’Estat.