Miquel Roman

EL PERIODICO DE CATALUNYA 22/7/2009 LA HISTÒRIA DE… EL ‘MENTAL’ DE PI I MOLIST De sanatori mental punter a seu local de l’ajuntament

El centre mèdic va suposar en la seva època un canvi substancial en la concepció del tractament psiquiàtric

El doctor català concebia la zona d’internament com un espai ventilat i lluminós L’antic mental de Pi i Molist acull en l’actualitat la seu del districte de Nou Barris. 

Viure en un manicomi sempre és una tragèdia. Viure o treballar en el que va ser un manicomi, una curiositat que es pot explicar amb un somriure a compte del passat. Això passa amb la seu del districte de Nou Barris, que en els seus orígens va ser un manicomi considerat el més avançat de la seva època. Les obres originals van començar el 1889, quan l’industrialisme sembrava de fàbriques tot Barcelona. Si bé va ser un projecte ambiciós en el seu moment, no va acabar de ser el que hauria hagut de ser fins al 1915. Llavors sí que es va poder parlar de l’Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau, que va passar a ser una dependència d’una institució de salut pública model. La idea, perquè sempre hi ha una idea que precedeix els totxos, va ser del metge Emili Pi i Molist, un destacat científic que combregava amb els preceptes en voga sobre els problemes de la salut mental i els tractaments convenients. La concreció de la seva manera de veure les teràpies i el lloc on s’havien de portar a terme va ser de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet. Sobre el lloc escollit, el doctor Pi i Molist va dir al seu llibre Manicomio de Santa Cruz, editat l’any 1860: «No n’hi ha prou de dir, per exemple, que el Manicomi de Santa Creu serà a la zona alta del pla de Barcelona (…) És necessari provar que la zona alta del pla de Barcelona és, per la seva topografia mèdica, (…) infinitament preferible a la baixa”, i va afegir: “l’estat de la beneficència pública dels alienats (…) reclama que no baixi de 600 el nombre dels que podrà contenir aquell asil, que per la naturalesa i extensió del servei a què està destinat, haurà d’obrir les portes a orats dels dos sexes i de totes les edats, a rics i a pobres, a imbècils i a idiotes, i també a maníacs furiosos, epilèptics i processats». Un dels arguments esgrimits per Emili Pi i Molist en la seva justificació per als edificis còmodes, amb molta llum i amb molt aire va ser que «de la descomposició de l’aire per efecte de la respiració i exhalacions de les persones que habiten en un local tancat, i de les pèrdues que per altres causes experimenta aquest fluid, es dedueix la quantitat d’aire atmosfèric que cada orat necessita en un període determinat, i amb aquesta es calcula la capacitat o dimensions que han de tenir les diferents peces del manicomi». El metge i l’arquitecte van treballar en aquest projecte uns quants anys, i en van completar l’elaboració amb llargues caminades pels punts que podien servir per construir-lo i avaluant que concordessin amb les seves idees. Un lloc diferent Al final, el lloc va ser escollit perquè hi havia abundància d’aigua i prou extensió de terra lliure per no haver-se de limitar. Sobretot perquè, com en altres equipaments similars d’Europa i Amèrica, va envoltar els edificis amb jardins i arbredes, elements que considerava necessaris per contribuir al procés de curació dels trastorns mentals. Probablement la construcció d’un «asil per a dements» es va mirar amb recel en la seva època, ja que no poques teories asseguraven que la bogeria era un mal de naixement, que s’heretava i que era incurable. No obstant, contra el que era comú en segles anteriors, quan aquest tipus d’internats s’assemblaven més a una presó medieval que a un hospital, a mesura que es van anar aixecant els pavellons es va poder veure que seria diferent. Grans finestrals omplien de llum els llargs i estrets pavellons d’allotjament, que en facilitaven no només la ventilació sinó que també donaven una sensació que quedava allunyada de la clausura. El conjunt es dividia en dues parts, que acollien per separat homes i dones, que al seu torn estaven separats segons edats, malaltia i també classe social. Va ser un dels més moderns del seu temps, però, amb el pas del segle XX i els canvis en l’enquadrament dels casos, tipologia i mètode de tractament, lentament va anar caient en la decadència. A mitjans dels anys 60, els tractaments que propugnaven l’externalització del malalt, el fet no apartar-lo de la societat, van minvar la necessitat de l’institut i es va iniciar un procés que desembocaria en el seu actual destí com a seu administrativa.