Fa un segle, la religió era l’opi del poble. Fa 50 anys va ser substituïda en aquesta missió pel futbol. Els darrers 5 anys han estat Montilla i el PSC els encarregats d’anestesiar la població, i la meva opinió és que l’opi del present i el futur immediat són, justament, els blocs.
I com tots els opis, els blocs són un engany, una fal·làcia per a qui els pateix.
Un bloc és opi perquè aliena persones competents, capaces, ambicioses; que canalitzen les seves inquietuds a través d’un mitjà que no duu enlloc. Aquesta canalització no és banal, sinó que suposa una pèrdua de temps i energies que haurien pogut ser emprades en altres finalitats més dignes. Dit així sóna terrible, oi?
No vull menysprear els blocs com a mitjà, doncs seria absurd fer-ho a través, justament, d’un d’ells. Simplement, han tingut el seu moment d’esclat, però aquest moment ja ha passat: un bloc ja no és res per sí mateix.
Recordo fa molts anys, quan va aparèixer un suport nou anomenat “CD-ROM”, que cap revista d’informàtica venia un sol exemplar si no n’incloïa algun. Gairebé sempre eren CD-ROMs carregats de bajanades sense gaire el·laboració: demos que no funcionaven, reportatges “interactius” sense cap informació rellevant sobre els temes més absurds, programes superflus, … Però es venien com a xurros perquè el CD-ROM era una novetat, i el suport era l’estrella. Amb el temps, va deixar de ser important que la informació vingués o no en CD-ROM, quan ja tothom en tenia una caixa plena que no sabia on desar, i només te’n compraves un si t’interessava el que contenia.
Amb els blocs ha passat tres quarts del mateix: el primer esclat va ser, com totes les novetats, impactant. Els primers que sabien com crear un bloc i tenien temps de mantenir-lo, publicaven les seves palles mentals i gaudien de milers de persones desitjant llegir-los, interessades per la novetat. Si una pàgina era un bloc, era interessant.
Ha passat el temps, però, i una mà de blocs satura la informació. Ara a un ja no li interessa el que diu una pàgina pel fet de ser un bloc, li interessa la informació que conté, o no, i aquest és el criteri per llegir-lo i no un altre. El bloc ha deixat de ser interessant en sí mateix.
Què vol dir això, que els blocs ja no interessen? Cal destriar. Blocs com aquest, amb reflexions d’una persona que no és ningú, poden interessar als amics, coneguts i saludats; o tenir un dia brillant i atreure una certa atenció, però estan condemnats a desaparèixer. Només seguiran funcionant aquells blocs que aportin alguna cosa més: els que siguin escrits per algú conegut, algú interessant, amb qualitat, amb informació que no tothom pugui aconseguir, blocs que volen ser diferents, experiments curiosos, etcètera. I els que només volem passar l’estona, trobarem alguna altra cosa, que mentre sigui novetat atreurà lectors amb ben poc esforç; però ja no serà un bloc. El seu temps ha passat.
Per què algú com jo segueix escrivint un bloc, doncs? Mira, per inèrcia. No pot ser un diari personal perquè no és íntim, tampoc és el millor mitjà per difondre pensaments perquè qualsevol carta publicada a qualsevol diari té desenes de milers més de lectors que el que pugui penjar aquí. M’agrada escriure, sí, però per escriure bé cal pensar, repensar, escriure i reescriure; i un diari personal s’escriu sobre la marxa, sense mirar enrera, sense revisar. Ben bé, puc afirmar que aquest bloc té una esperança de vida justeta, però l’estic mantenint connectat al respirador artificial una mica per llàstima, una mica per amor, i una miquetona més per orgull.
El temps que inverteixo escrivint aqui, el podria dedicar a altres coses: a escriure un llibre, a passejar, a llegir i aprendre, a emprendre projectes més ambiciosos, … Però sempre és més còmode donar lliçons des de la cadira, sense que ningú alteri una coma dels meus escrits, i sense haver de passar comptes de l’audiència que he aconseguit. Comoditat, potser aquest és el perquè.
Segons el meu parer es una reflexió força interessant. D’entrada discrepo en l’idea de equiparar als blocs amb la religió o el futbol. Ho faig per dos motius, el primer es evident, els blocs no son tant importants. Però el segon no es menys significatiu, es confon el mitjà amb el fi. Per que un bloc es únicament un mitjà de comunicació, com la TV, com la ràdio, com el correu postal, el correu electrònic, el telèfon mòbil, … La comparació amb la religió o el futbol, per a mí no s’escau, però es una eina de croatcatala per a denunciar quelcom més important.
El debat real es sobre l’ús d’aquest mitjà, sobre si val la pena. Que es com debatre sobre si val la pena parlar per telèfon, enviar cartes, o escoltar la radio. El debat només existeix per que som els que donem contingut al mitjà, amb el nostre temps lliure. I el debat no te una resposta, cada blocaire ha de valorar personalment si l’hi val la pena de dedicar temps a fer els seu bloc.
Els blocs neixen i moren. Aquest que llegiu ara també. Quan? No ho se. Quan no pugui o no vulgui continuar explicant coses. O potser quan ningú sel miri. I el mitjà? morirà? Evidentment que si. Una nova aplicació tecnologica els substituira, tard o d’hora. I no serà cap drama, serà evolució.
Dediquem massa temps als blocs? Evidentment. Tenim poc temps, la vida moderna es així, per tant, segur que l’hi dediquem massa temps. Hi ha debats que he vist i llegit a blocs, que sincerament, no es sustentaven un cop apagaves l’ordinador i sorties al carrer. He vist confondre l’opinió dels blocs amb l’opinió pública. Es un símptoma del que defineix els blocs: La individualitat. L’individu, el redactor, decideix els continguts i ho decideix en llibertat. Per tant pot parlar i publicar de coses importants o del que acabes de dinar. Cap secció de cartes al director t’ofereix aquesta llibertat.
Els blocs interessen? Alguns si, alguns no. La diferencia entre els primers i els segons es que els primers ofereixen alguna cosa que fa que la gent i tornin. Que? Depen del bloc. Poden ser els continguts o la manera de donar-los.
Escriure, escriure bé, porta temps i en certa manera es contraposa a actualitzar sovint. Es un repte del blocaire, o del columnista d’un diari, però nosaltres no som professionals del bloc. Fem el que podem. En aquest cas anteposa el fi al mitjà. Son els blocs anglofons, francofons, … lingüisticament impecables? Llavoren’s quin sentit d’inferioritat nacional ens duu a demanar a la globosfera catalana el que no ofereix ni cap globosfera ni la societat catalana?
La blogosfera es una eina més, no l’única -afortunadament-. Es un error creure que es pot fer feina només des de la globosfera. Però crec que també es un espai útil. Sempre, es clar, que els blocaire no ens entestem massa a donar lliçons a ningú des del nostre bloc, i no donem als blocs més importancia de la que tenen, que en cap cas es substituir la resta de la nostra vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS