Miquel Roman

Per veure l’estàtua del dictador s’ha d’entrar en un pàrquing on s’acumulen sobretot vehicles de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, una de les àrees que controla Iniciativa per Catalunya. El garatge està situat al districte de Nou Barris.

En aquell mateix districte, un dels més grans de la ciutat, hi tenen carrer o plaça Karl Marx, Federico García Lorca, Miguel Hernández, Víctor Jara, Antonio Machado, fins i tot Miguel de Unamuno, el de “venceréis pero no convenceréis“. Fins i tot el falangista dissident, Miguel Hedilla. És a dir, aquells a qui el general va assassinar, va enviar a l’exili o va anatemitzar llueixen avui les seves plaques en plena via pública, mentre que ell queda ocult al darrere d’una immensa porta corredissa metàl.lica, disposat entre marcs de fusta corcada, fragments d’escultures i sacs de ciment. Un garbuix inconnex de material, del qual els responsables coneixen, com a molt, la meitat. La resta és un misteri.

Cap a la dreta. A l’escultura, de bronze, Franco té el cap lleugerament tombat cap a la dreta –¿cap on si no?–, el braç d’aquell mateix costat una mica separat del cos i la mà oberta, com si volgués fer aturar algú. Llueix ferralla ornamental militar o feixista per tot arreu: el jou i les fletxes, la llorejada de San Fernando, el llaç d’Isabel la Catòlica, o vés a saber què més entorxat, què més ranci.

Avui segueix muntat dalt del cavall (per cert, una cosa que difícilment es recorda haver-li vist en la vida real. Però ja no venia d’una manipulació més). Encara que va estar a punt de quedar emmagatzemat a terra, sense muntura. Al final, els responsables del patrimoni van decidir mantenir-lo sobre la gropa. Només que, en l’operació de trasllat, el dictador va quedar encarat cap a la paret. Per veure-li la cara, s’hi ha de passar trepitjant fustes i ferros deformes i esquivant uns elms gegants i oxidats que al seu dia van coronar fanals de la Ciutadella. (Una ferida allà podria ser fatal: acostar-se a Franco segueix sent perillós). Però fins i tot així, la seva cara queda entre ombres, encara que ell sembla no donar-se’n per entès. Veient-lo amb aquella expressió tan seva d'”aquí estic jo” en un escenari tan poc digne, la seva solemnitat resulta ridícula. El cavall, per cert, obre uns ulls com plats, es diria que espantat pel que li toca veure, sentir i aguantar.

Mutilat de pau. Tal com ha estat emmagatzemat, Franco dóna l’esquena a tothom. Cosa que no deixa de ser una metàfora. Això també estalvia ensurts innecessaris a qui, sense coneixement de causa, pugui fer córrer la porta metàl.lica que tapa l’estàtua. Ja va pertorbar massa la tranquil.litat de les nostres cases en vida, com ell mateix admetia al començar els seus discursos nadalencs.

Hilario Arias, que fa més de 30 anys que tragina monuments, em mostra una línia irregular, potser d’estany, que travessa la cama esquerra de Franco. És una soldadura una mica mal feta. Sembla que quan va ser retirat de la vista del públic i amagat en una sala del museu militar de Montjuïc (la gent li llançava objectes de tota mena tot just el veia), l’escultura no passava per la porta. Total, que va ser necessari tallar –no precisament pel dret–: el cavall i la cama franquista per un costat, i el dictador, estil mutilat de guerra –en aquest cas, mutilat de pau–, per l’altre. Després s’hi va fer la sutura, lògicament amb poques ganes.

Com a Polònia, Franco té a prop algun col.lega a qui deixar anar les diatribes feixistes i passades que el caracteritzen a la televisió: un discòbol i una atleta de l’Estadi de Montjuïc –o sigui, l’Estadi Lluís Companys–. Estic convençut que el dictador mai podria haver imaginat que una part de la seva memòria acabaria amuntegada entre runa i ferralla diversa, i a menys d’un metro d’una placa de marbre, clavada en una pedra immensa, en què es rendeix just homenatge a Pompeu Fabra, màxim impulsor del català modern. T’està bé, generalísimo.