Miquel Roman

Som d’esquerres, republicans i independentistes. Tal i com està el pati ara mateix, som d’allò més radical. Ho tenim tot i a tothom en contra. Per això hem de ser acurats, molt acurats, en allò que diem i en allò que escrivim.

Per mi hi ha una formula ben clara. A vegades fàcil de seguir i a vegades més difícil. Ser clar, i si voleu, contundent, en el fons. Però, sempre i sobretot, acurat en les formes. Les nostres raons poden ser desprestigiades, enlloc de qüestionades, si no les expressem com cal.

Per això, per molta raó que tinguem, hauriem de estalviarnos qualificar als altres com escalfabraguetes, malnascuts, tocapebrots, trencacadires, … o qualsevol paraula malsonant que el cos ens demani de dir.

A la meva vida, de vegades m’he trobat amb militants de l’esprai. El clàssic independentista, generalment jove, que surt de nit amb l’esprai de pintura. La reflexió que els hi feia sempre venia a ser la mateixa. si ho feien com estratègia política o per desfogar-se. Si era per estratègia política, els preguntava quant suport rebia l’independentisme embrutant els carrers (aquí s’ha de diferenciar la pintada del mural, no es el mateix). Si era per desfogar-se, els preguntava si havien provat fent algun esport. Es posarien en forma i no perjudicarien la causa independentista.

A una altra escala, les veus del independentisme polític, especialment les més rellevants, haurien de ser acurades amb les seves paraules. Contundents en els fons, correctes en les formes. Sempre parlant amb el cap, i no amb els budells. No només em de tenir raó, recordem que ho tenim tot en contra. A més a més l’independentisme polític a de ser apreciat com a rigorós i seriós. És millor no sortir tant als mitjans de comunicació si el preu es fer-ho amb paraules estridents. Mes val desfogar-se lluny de càmeres i micròfons.