Miquel Roman
Nou Barris (Barcelona)
El Camí de Sant Jaume a Santigo de Compostela
D’aquesta manera enllestiré un projecte que vaig començar el juliol del any passat. Fer el Camí de Sant Jaume de casa meva (a Barcelona) a Santiago de Compostela, a peu. El juliol del 2006 vaig fer el camí de Barcelona a Saragossa, a l’octubre de Saragossa a Burgos, i encara em vaig fer el tram Burgos Lleó al novembre. Només em resta … la resta del camí.
El tram que vull fer, fins a Finisterre, serà el més llarg que hagui fet mai d’una tirada. Uns 400 quilòmetres. No se si m’ensurtiré. Si en arribar a Santiago he deixat de disfrutar … ho deixaré estar. Però a priori, l’objectiu es arribar a l’Atlàntic.
Però no ha pogut ser. L’altra dia em va trucar i em va dir que tenia
dues noticies, una de bona i una altra de dolenta. L’han ascendit a la
feina però ara ha de fer cursets i ahurà de agafar el que l’hi queda de
vancançes de manera fragmentada …
Per tant faré el camí en solitari. Tot el solitari que pot ser el camí francés. De Barcelona a Santiago, l’unic tram veritablement solitari es el de Barcelona a Logronyo. Un cop enllaçes amb la gent que bé de Roncesvalles,
gairabé sempre trobes algú. Per això es molt millor no fer aquest tram
al juliol, agost o setembre, massa gent per gaudir del camí -a part de
la calor-.
M’agrada caminar i m’agrada el senderisme i els GR. El Camí de Sant Jaume
es quelcom diferent. Es un camí de fe. Per els creients, fe en el seu
deu. Per mi, que soc ateu practicant, em fa retrobar la meva fe en
l’humanitat. Fé tant mancada de proves objectives com l’altre, la
religiosa, i per això precisament ho defineixo com una fe. Es un camí
d’hospitalitat i agraïment, la que és dona i la que és rep. Aquestes
dues actituds, donar i agraïr, ens fan millor persones i per tant ens
ajuden a fer una millor societat, més justa i humanitària, i per tant,
més d’esquerres.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Miquel,
El 2 de juliol de 2011, a tres quarts de cinc de la matinada, surto de casa, a Olot, amb la intenció de fer a peu el Camí. Sóc caminador de mena, tanmateix fer el Camí és un repte que no sé si seré capaç de superar. Decidieixo fer-lo, preparar-lo i començar-lo. Il·lusió, i una consigna externa: estar pel Camí. Hi estic. Després d’uns primers dies de cansament extrem i d’etapes dures (la primera és d’Olot a Vic pel camí ral antic: gairebé cinquanta quilòmetres, doncs), començo a agafar un ritme de creuer que em porta en vint dies a Logronyo (la part del Camí solitària) i en quaranta a Sant Jaume (la segona part més acompanyada i, tanmateix, plena d’intimitat, de discreció, de bones sensacions en les relacions humanes). Algunes conclusions: 1) El paisatge parla; 2) El paisatge també són les persones, els animals, les construccions… ; 3) L’agressivitat és un mal evitable amb una mica de consciència; 4) Hi ha bona gent. 5) No hi ha mala gent, sinó el mal incontrolat. 6) No hi ha cap més Camí que no sigui el de l’Amor.