Miquel Roman

Diumenge, 18 de març, vaig anar a veure la pel·licula Cartes de Iwo Jima. Una pel·licula de Clint Eastwood em versió original subtitulada. Haig de reconèixer que Clint Eastwood no és pot queixar, després de fer com actor moltes pelicules, de bones, de regulars i de dolentes, sembla que ara pot fer una mica el que vol. Que més es pot demanar.

La pel·licula narra la cruenta batalla de la Segona Guerra Mundial. La "gràcia" de la batalla es que tots dos bàndols sabien com acabaria abans de començar … Després de perdre el que restava del poder naval a Leyte, defensar l’illa era una missió que només podia acabar en derrota.

Per els americans aquell petit tros de terra era la base aeroportuaria que necessitaven per que les seves fortaleses flotants duguessin escorta de caces -que tenien massa poc abast per acompanyar-les fins l’arxipèlag japonès. Per els japonesos -que sabien perduda la guerra-, era el sacrifici que necessitaven per que els americans s’adonessin que els costos humans de desembarcar a territori japonès no eren assumibles, i per tant, per que fossin receptius a una pau negociada i honorable.

Tots dos tingueren èxit, els americans van prendre l’illa i els japoneses van acabar de persuadir als americans que era millor llançar bombes atòmiques al Japó que provar de desembarcar … Com podeu comprovar, tots els ingredients per una pel·licula de masacres i herois, però el director no cau -afortunadament- en la tentació.

Cartes de Iwo Jima no és una pel·licula d’herois. Esta enfocada a partir de una interpretació de la visió dels seus protagonistes servint-se del recurs, però sense fer-ne cap abús (no es una pel·licula llegida) de les cartes que escrivien a les seves famílies. Per tant son persones protagonistes, no herois. El director fa una obra sòbria on aprofundeix en les personatges.

Evidentment hi ha escenes beliques, però no es recrea i estalvia la sang i el fetge. Per donar volum als personatges evoca escenes del seu passat que ajuden a entendre que fan allà. En fer-ho no deixa de retratar els gestos totalitaris d’un estat militarista com el japonès. Son escenes molt vives, com quan a un dels protagonistes -forner, amb la dona embarassada- l’hi duen la carta de reclutament obligatori tot "felicitant-lo". O quan un altre, que servia a la policia política del règim es enviat al front per que no compleix una ordre irracional del seu cap de matar un gos.

El General Kuribayashi, responsable de la defensa de l’illa, i que coneixia els americans per haver-ne viscut al seu País. Planteja una política defensiva en conflicte amb la estratègia de la "vella guàrdia", que havia previst aturar el desembarcament a la platja. Kuribayashi sap que les platges seran netejades per l’artilleria i l’aviació i planteja una defensa en el interior, excavant una xarxa de túnels i defenses, des de on fer el màxim mal a l’enemic.

Hi ha una certa dialèctica entre el sacrifici inútil i heroic, i el que Kurabayashi demana, una guerra gens heroica de desgast. L’obra, segurament per evitar un format de documental, no arriba a fer percebre al públic la durada de la confrontació, els americans van triga 36 dies en ocupar una illa d’uns 8 quilòmetres.