EL LLAMP
al servei de la nació catalana
SECOND LIFE A LA CATALANA
Virtuals i vivint una vida virtual
Quan
havia aconseguit de reprendre la feina al bloc, després d’uns
mesos de volguda abstenció, m’he trobat incapacitat
d’actualitzar-lo perquè se m’ha rostit la computadora; després
d’obrir la torre de la màquina per veure per què no
funcionava, em trobí placa base, tarja gràfica i disc
dur que semblaven haver passats per la fregidora. Atès que no
en tenia còpia actual del disc dur he perdut
moltes coses i molta feina. Què hi farem, ara sembla que la
cosa, amb els nous estris amb què he substituït els
cremats, funciona.
Avui, que és el
darrer dia de campanya, poc que us parlaré del què
penso votar, ja ho vaig dir al seu dia, així que no em
repetiré. Sí que em vull referir a un tema que fa temps
em dóna voltes pel cap. És el tema el qual, un bon dia
26 de gener d’enguany, em féu decidir d’adormir el bloc fins a
nova ordre.
La qüestió
que em té capficat és que essent Catalunya un país
virtual, és a dir, un país que sols existeix en el
cervell, al pensament d’un molt reduït nombre de catalans
?quinze mil a tot estirar?,
només faltava per acabar-lo de matar que dediquem el nostre
esforç a fer el dit país… de forma virtual.
Tanta virtualitat
m’espanta, m’adono que molts dels millors treballs en pro de
Catalunya es fan només a Internet, des de portals comunicatius
com VilaWeb o Osona.com fins a enciclopèdies lliures com la
Viquipèdia sols hi pots accedir si ets «connectat»,
o sigui, si tens màquina i pagues línia de telèfon.
Algú s’ha aturat
a pensar que el gran esforç que fem teixint la Xarxa digital
catalana se’n pot anar en orris i quedar sols en fum? Imagineu-vos un
món sense telèfon, o sense electricitat, ni que sols
fóra per uns dies. Com ens podríem trobar, posar
d’acord, fer les necessàries accions comunes, malacostumats a
fer-ho tot, o gairebé tot ?reivindicació nacional en
primer lloc?, des de la màquina del despatx de casa o de la
feina?
Vull ser realista, no
catastrofista, i copso que massa gent ja en té prou amb el seu
bloc, amb els fòrums on hi trau el nas, o amb les llistes de
correu on és apuntat per a apaivagar la consciència i
poder dormir una mica tranquil. I una bona part d’aquest col·lectiu
de «xarxaferits» són gent jove: això
m’alarma. La gran facilitat en poder relacionar-se, de casa estant,
amb d’altres persones és un aspecte positiu, fins i tot
terapèutic i no en menystinc la seua incidència
profitosa, individualment parlant.
I aquest és el
moll de l’os: individualitat. Els catalans ja ho som prou
d’individualistes, ‘tants caps, tants barrets’ fa l’antiga dita. I no
ho dic pas pels partits polítics o per les infinites ong’s
escampades arreu de la nació i pel món sencer, no. Ho
dic perquè el partit per la Independència de Catalunya
no existeix, això és perquè és un partit
virtual i que hi és al cap d’aquells quinze mil, però
és una partit sense papers, que no es presenta a les
eleccions, ni pot ésser votat si no és fent com us deia
al començ d’aquest escrit.
El partit per la
Independència de Catalunya té un bon pòsit de
militància virtual, selecta però escampada entre
d’altres partits i associacions diverses, i no assolirà pas
mai l’objectiu d’independència per la raó que no es
troba, no existeix ?amb tots els seus efectius? al món
real (és un dir, per entendre’ns).
A Internet les
iniciatives en pro de Catalunya triomfen: com podem traslladar aquest
triomf (relatiu) al carrer? Com podem assabentar l’opinió
catalana «no connectada» que n’hi ha uns que posen
banderes d’Estat català a un mapa (virtual)? O que n’hi ha uns
altres que esmercen el temps demanant l’autodeterminació (per
comptes d’exercir-la)? Com podem traduir en acció efectiva i
real allò que a la Xarxa ja és un fet però
virtual? I, en últim terme, com ens podríem posar
d’acord, en cas d’extrema necessitat, tots els que ara som còmodament
«connectats»?
Tret d’algunes
excepcions sobre comentaris d’actualitat o notícies al meu
parer interessants, des d’avui que al bloc penso insistir en intentar
respondre a les preguntes que em faig i que al paràgraf
anterior faig a tothom. Crec en les segones (i terceres, i
quartes…) oportunitats, però no pas en una segona vida. El
fet demostrat, per ara, és que de vida només en tenim
una i cal viure-la i aprofitar-la al màxim, per a un mateix i
per als altres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I després dir i fer incansable: "El Nord, la Independència, i la determinació són a Catalunya Acció!"
No és qüestió de "tants caps i tans barrets" sinó d’incrèduls i repetanis.
Salvador Molins i Escudé (Conseller de Catalunya Accio)
Sorprenent el text de l’any 36. Aquest forma part d’una "memòria històrica" que sembla no interesa que sigui recordada.
Enric. Internet és una eina nova, sols portarem deu o quinze anys, i deunidó el que s’ha consolidat (Portals, campanyes, iniciatives, participacions, contactes…)
Però anem contra rellotge.No sols és l’individualisme, cosa fins a cert punt desitjable abans que ser un "borrego" qualsevol, alló que ens perd, ens ha perdut, és la manca de senzillesa, el evitar constantment sentir-nos tan sols una petita part d’un petit poble dins un petit món. Entre aixó i l’individualisme mal entés ens porta a la "cerca de la notorietat" d’aqui la profussió com a bolets de planes personals. A banda del DNI i la targeta del Seguro no ets ningú sense un correu electrònic o un bloc.
Massa soroll i pocs anous doncs.
Però la xarxa s’està teixint, i si s’és mínimament intel·ligent s’aprofita sempre que es pot "la materialització", "el contacte", veure la sinceritat en els ulls del company.
Aixó consolida el Moviment.
Si no s’ha sortit encara de la Xarxa és perquè encara no som prous ni prou bons. Tant bon punt hi arribem tindrem la oportunitat, d’esclatar com una SuperNova a l’espai. Solsament la oportunitat -i potser la darrera.
Si bé és cert que anomenar res des que es faci dins un entorn virtual ‘segona vida’, és extrem, no podem negar que les actvitats que hi desenvolupem, vull dir dins el 3D, són part de la nostra vida.
És a dir, jo sé que tinc una única vida, la real, i aquesta té una trajectòria fins avui que ni puc ni vull canviar, però dins d’aquesta, tinc un paper sn un nou espai, un paper que desenvolupo jo en directe, tal com són i sento, però, el fet de manifestar-me a través d’una imatge tridimensional (una tia bona que no té res a veure amb mi, és clar, però em sembla de calaix que ningú és al joc com a la realitat) i de moure’m dins l’entorn que, en aquest cas, Second Life m’ofereix, em dona resultats diferents que a la vida real, és més senzill, fas anar eines diferents, és molt més distret…
No sé com n’hauriem de dir, el concepte segona vida espanta i és exagerat, cert. Però si, la gent que conec, els diners que gasto i guanyo en el joc, les emocions que em provoca, les vivències, les notícies que redacto i les hores que hi passo són reals….. com en diem, si no segona vida, virtualitat real??