EL LLAMP
al servei de la nació catalana
PERQUÈ PLEBISCIT SÍ I REFERÈNDUM NO
Una campanya
que denota
molt poc enteniment
Amb
mentides o enganys no anirem pas més enllà d’on som:
ens quedarem amb l’actual, l’anterior o el futur estatutet
descafeïnat, desvirtuat de pre naixement i tocat de mort de post
part: ni un euro per finançar-lo ni cap voluntat d’aplicar-lo
per part de qui, graciosament, ens el «dóna». Ho
vaig denunciar
fa pocs dies, però hi insisteixo amb una nova aportació
perquè l’estupidesa s’escampa a passes gegantines. La
sentència «referèndum és democràcia»
és, des del punt de vista de la lògica ?i
també ens ho ensenya la història?
una fórmula argumental defectuosa i, per aquesta raó,
una fal·làcia.
Per
a entendre el que dic només cal que llegiu amb una mica
d’atenció les definicions d’ambdós conceptes, les quals
us copio tot seguit:
referèndum
[del ll. referendum, acus. del part.
futur passiu de referre ‘reportar, referir’] m DR CONST
Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma
constitucional o una nova constitució, proposada pel cos
legislatiu o pel cap d’estat.
plebiscit
[s. XIX; del ll. plebiscitum, íd.,
comp. de plebs ‘poble’ i scitum ‘decret’, del verb
sciscere ‘informar-se, inquirir’, der. de scire
‘saber’] m 1 DR CONST Consulta directa al poble d’un
estat o territori amb personalitat política, per obtenir la
ratificació d’una mesura o sobre la gestió d’una
persona. 2 DR INTERN Votació de la població
d’un territori per a la modificació de fronteres interiors o
exteriors d’un estat, o el canvi de sobirania d’un estat [la
negreta és meua]. 3 DR ROM Decisió de
caràcter legislatiu adoptada per l’assemblea plebea (concilia
plebis), després de la proposició prèvia
d’un magistrat plebeu.
Quan
els catalans es van donar a ells mateixos l’Estatut del 1931 es van
«plebiscitar». Davant d’aquest Plebiscit del poble
català, de la manifestació sobirana de Catalunya [d’una
part de la nació, no me n’oblido] el poble espanyol va decidir
que allò que s’havien atorgat els catalans calia «matisar-ho»,
és a dir, rebaixar-ho i aigualir-ho al màxim perquè
el que en resultés s’assembles el menys possible a l’original,
passant-lo a posteriori per l’adreçador de les «Cortes»
espanyoles i així va «nàixer» l’estatutet
del 1932, el qual sistema ha estat usat com a «model»
fins als nostres dies, esmenant el greu defecte original. Del
Plebiscit del 1931, després de les rebaixes, arribem als dos
referèndums estatutaris darrers.
La
cosa és prou evident, hem passat de donar-nos una constitució
(almenys d’intentar-ho, com férem el 1931) a que ens donin
unes engrunes (com ens han fet creure el 2006). En setanta-cinc anys
en hem fet el salt de ser la colònia revolucionària
?nacionalment parlant? a ser les quatre províncies
mendicants. Què hi ha hagut entremig? Doncs la prostitució
dels conceptes, la tergiversació del significat dels mots. Amb
quin objectiu? Doncs el d’evitar que el poble sobirà sigui
l’amo del seu destí, convertint allò que és
nostre, que emana del poble català i rau en ell ?és a
dir la llibertat? en una representació virtual de la
realitat, la suposada «democràcia» espanyola que
és la que ens «concedeix» l’estatutet, és a
dir, convertir el Plebiscit sobirà en paper mullat
?referèndum? «regional».
Hi
ha una diferència enorme entre que, en el Plebiscit, els
catalans ens preguntem què volem ser o fer, i entre que, en un
referèndum, els espanyols ens permetin de triar amb un sí
o un no a la pregunta que ens dicten ells; amb la mofa afegida que, a
més a més de dictar-nos la pregunta, també
pretenen de votar-la ells fent-se passar per «catalans».
Ens pregunten el que volen quan ja d’antuvi n’han decidit la
resposta!
Si
després d’aquest nou advertiment encara hi ha catalans que
segueixen pensant i propagant que referèndum «és»
democràcia, que sàpiguen que treballen ?i sense
cobrar-lo: s’ha de ser babau de fer la feina debades? a sou de
l’enemic; ara ja no poden al·legar ignorància.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sr. Borràs, li tinc un gran consideració. El llegeixo sovint i combrego amb el 99% del que pensa i diu, i sobretot, en el com ho diu. En el fet que avui ens planteja tinc un dubte seriós. Tindrem temps de fer pedagogia? Em sembla que no. Hem de ser prou putes per deixar-nos d’òsties i anar de cara a barraca. farem un plebiscit que li direm "referèndum per la Independència". A Montenegro tothom ha informat del "referèndum". Quan se’n facin al Quebec, Flandes els mass media que tant ens costa anar a favor del nostre corrent, parlaran de "referèndum" (suposo). Tenim la força que tenim . I la nostra societat té la cultura que té. Això no ho podem pas cambiar en 10-15 anys que és el temps que ens queda (ahir vaig sentirr en Justo Molinero entrevistant en Joel Joan i aquest va dir que d’ací a 30 anys ens tocaria a nosaltres la Independència; hi discrepo, si esperem tant acabarem engolits). No m’agrada gens el to d’en Xavier Mir, però és la música amb la que em de ballar, perquè una d’altra més heavy, ningú se l’escolta. Aprofitem iniciatibves com aquesta i impregnem-les de sentit plebicistari. Salut i que per molts anys pugueu continuar fent la vostra feina.
Com bé dius, sempre seria una mofa. Mai no ens deixaran triar allò que volem. I si es realitza alguna consulta, o bé ens imposaran la pregunta o bé la tindran guanyada per fets històrics del passat i/o per la constant invasió demogràfica que hem sofert.
Em va molt bé l’advertiment, i la explicació.
Perquè no coneixia aquestes diferències entre una i altra pràctica política; i estan al costat d’uns dels meus problemes amb els referèndums que he conegut (penso ara només en els dos darrers referèndums que hem fet, i hi ha una pila de coses que em criden l’atenció).
Els problemes bàsics els trobo per una banda en el plantejament de la pregunta, en la direcció de la proposta, i en el de la primacia del "sí" (fins a punts d’aconseguir vendre apocalipsis! i altres bestieses. Ara entenc un xic més l’èxit de les campanyes pels "Síssss" I també les violències).
I per altra banda en el fet que són dos referèndums que s’han intentat vendre com a plebiscits, i per dues bandes: primer simulant una participació ciutadana inexistent (o per simular una participació ciutadana inexistent); o menystenint el què de participació ciutadana hi hagués. I per altre cantó dient explícitament coses com ara: Oh!, no, de fet no és un referèndum sobre tal i tal text, o reforma; és
un plebiscit sobre, un plebiscit sobre: la continuïtat del govern, la continuïtat de l’existència d’Europa, tal
i tal cosa; o sobre l’alternança PSOE-PP a Espanya, per exemple.
D’entrada, per les definicions que reculls veig clar que el que cal és un plebiscit. I no només per raons tècniques i de independència del Congreso; també per raó de la feble (podríem dir-ne falsa?) democràcia en què vivim, i la història dels referèndums. I penso que sí es pot fer pedagogia; i que pot ser no calen ni 15, ni 30, d’anys. Més que en anys, penso més aviat en en una mica de claredat, guanyar avantatge a la desinformació, i voluntat informativa amb eficàcia en la comunicació. És massa? Jo crec que no.
Sobre la força del segrest de paraules, i el poder i poders en joc
aquí, tinc coneixença. Ho conec una mica (i segur que poc); també ho
tastem prou, i ho veiem prou. El poder del domini de la opinió que
proporciona vot suficient també el veig. Aquí, doncs, suposo que cal
encert, entre altres coses.
Podria ser aquesta una bona oportunitat d’aclarir conceptes i usos de les paraules (estic d’acord amb tu); a banda de poder conèixer història. i també aclarir el paper dels mitjans d’informació i comunicació; i responsabilitat de les declaracions polítiques, o dels abusos dels polítics, institucions, i adhesions com a informadors.
Perquè és difícil apropar-se als del vot suficient; que pel terreny que em moc acostumen a ser els que apel·len a la màxima: jo, és que d’això no hi entenc; o jo, a mi, la política no m’interessa. Una altre de les lletanies d’èxit.
Em dono per advertida d’aquestes diferències. I dels problemes lògics i històrics en identificar referèndum i democràcia. També pel que fa al segon terme; perquè una democràcia és una cosa més amplia, i perquè sovint és una paraula utilitzada (i amb èxit de vendes) per a referir-se a pràctiques, voluntats, dominis, esquemes, decisions polítiques que de democràtiques no podem dir que tinguin res.
Però no puc estar d’acord en veure que en la campanya, o en el nom de la campanya de Xavier Mir, hi hagi les mentides o enganys que refereixes al principi.
Salutacions.
He estat llegint les últims dies diferents articles als diaris de gent com el Víctor Alexandre, el Salvador Cardús, el Joan Solà… en què demostraven el seu enuig amb ERC pel seu paper en el govern.- Els dos últims, a més, demanaven un moviment cívic per a redreçar la situació. I si el RC es fes càrrec d’aquest moviment? I si el RC provés d’aglomerar totes aquestes esperances? Un grup de gent compromesa amb el país, honrada, que no renunciï a res! A aquestes crides ja han contestat alguns lectors de l’Avui. Hi ha molta gent farta de tot plegat, i que necesita nous referents. No podria el RC omplir aquest buit?
Els desitjo molta sort a les municipals, a veure si poden obtenir representació!
Salut i independència!!!!
Esperem que els de Catalunya Acció se’n surtin amb el seu projecte, doncs són els independentistes més coherents que hi ha. Per cert, no es pot anar pel mont reclamant referèndums (o plebiscits) d’independència per a Catalunya alhora que es defensa a certs partits que d’independentistes no en tene ni el nom. No ens enganyem pas, ni CyU ni E (potser li hauriem de dir I, per això de despolititzar el català…) no faràn res de bò per al nostre país, més aviat al contrari, se’l vendran per tenir un càrrec (ja sigui a Barcelona o a Madrid). Només des del ferm patriotisme es pot dur a Catalunya cap a la independència. Endavant amb Catalunya Acció!