miozz mirades

Després de la d’en Fede, aquesta mort – i comptant que entremig n’havia viscut  algunes altres d’inesperades, xocants, doloroses – és la que més em va marcar la meva joventut, llavors ja entrada l’adultesa. Encara ara no puc evocar-la sense emocionar-me i trencar el plor, per més que l’intenti intern, discret i serè. La frescor del seu somriure i de la seva gracilitat em saluden moltes jornades. Roser…
Intento prendre-la i fer-la seure a la falda, com feia ella sovint, amb el seu cos àgil, bromista, divertida, creativa, afectuosa. Acaronar-li els cabells i riure a cor que vols amb alguna de les seves ocurrències, entre dolça i irònica. Il·lusionada, sommiadora. Suaument sincera. (segueix)

Diumenge a la revetlla de les llengües
vam escoltar una dita – no puc recordar de quin país – que deia alguna
cosa així com: “Envellir no ens permet deslliurar-nos de la mort, però
la mort és l’únic remei per deslliurar-nos de l’envelliment. I vaig
pensar en ella.

Que el nostre llaç familiar no fos de sang no ens
impedia sentir-nos cosines. La complicitat afectiva era molt sincera,
especial, malgrat la diferència d’edat, més visible quan s’és jove. Plegades com a monitores d’un esplai creat del no res en una època compromesa, vibrant, molt
plena i molt compartida; amb petites complicitats mantingudes després,
fins al final, dins el nou context propi del discórrer de la vida, dels
canvis i circumstàncies propis del trànsit a l’edat adulta.
El 29 de
juliol de fa 17 anys ens va deixar per sempre. Massa jove: encara no
havia arribat als 30. Després de desgranar  tot els que s’ha i ens hem
perdut sense ella, de maleir mil cops aquesta marxa tan precoç, i de
plorar sentidament la seva absència, ara només ens queda agraïr el regal
d’haver-la pogut conèixer i estimar. D’haver-la gaudit tal com era. I
el de poder-la seguir recordant, amb la seva frescor vital, jove per
sempre. Jove i jovial.