Després de la d'en Fede, aquesta mort - i comptant que entremig n'havia viscut algunes altres d'inesperades, xocants, doloroses - és la que més em va marcar la meva joventut, llavors ja entrada l'adultesa. Encara ara no puc evocar-la sense emocionar-me i trencar el plor, per més que l'intenti intern, discret i serè. La frescor del seu somriure i de la seva gracilitat em saluden moltes jornades. Roser...Intento prendre-la i fer-la seure a la falda, com feia ella sovint, amb el seu cos àgil, bromista, divertida, creativa, afectuosa. Acaronar-li els cabells i riure a cor que vols amb alguna de les seves ocurrències, entre dolça i irònica. Il·lusionada, sommiadora. Suaument sincera. (segueix)
Diumenge a la revetlla de les llengües
vam escoltar una dita - no puc recordar de quin país - que deia alguna
cosa així com: "Envellir no ens permet deslliurar-nos de la mort, però
la mort és l'únic remei per deslliurar-nos de l'envelliment. I vaig
pensar en ella.
Que el nostre llaç familiar no fos de sang no ens impedia sentir-nos cosines. La complicitat afectiva era molt sincera, especial, malgrat la diferència d'edat, més visible quan s'és jove. Plegades com a monitores d'un esplai creat del no res en una època compromesa, vibrant, molt plena i molt compartida; amb petites complicitats mantingudes després, fins al final, dins el nou context propi del discórrer de la vida, dels canvis i circumstàncies propis del trànsit a l'edat adulta.
El 29 de juliol de fa 17 anys ens va deixar per sempre. Massa jove: encara no havia arribat als 30. Després de desgranar tot els que s'ha i ens hem perdut sense ella, de maleir mil cops aquesta marxa tan precoç, i de plorar sentidament la seva absència, ara només ens queda agraïr el regal d'haver-la pogut conèixer i estimar. D'haver-la gaudit tal com era. I el de poder-la seguir recordant, amb la seva frescor vital, jove per sempre. Jove i jovial.
Que el nostre llaç familiar no fos de sang no ens impedia sentir-nos cosines. La complicitat afectiva era molt sincera, especial, malgrat la diferència d'edat, més visible quan s'és jove. Plegades com a monitores d'un esplai creat del no res en una època compromesa, vibrant, molt plena i molt compartida; amb petites complicitats mantingudes després, fins al final, dins el nou context propi del discórrer de la vida, dels canvis i circumstàncies propis del trànsit a l'edat adulta.
El 29 de juliol de fa 17 anys ens va deixar per sempre. Massa jove: encara no havia arribat als 30. Després de desgranar tot els que s'ha i ens hem perdut sense ella, de maleir mil cops aquesta marxa tan precoç, i de plorar sentidament la seva absència, ara només ens queda agraïr el regal d'haver-la pogut conèixer i estimar. D'haver-la gaudit tal com era. I el de poder-la seguir recordant, amb la seva frescor vital, jove per sempre. Jove i jovial.
