miozz mirades

Amb el seu bon català transparentant el xinès original, la Nuole Zhu ha fet sonar amb calidesa el sincer manifest escrit per Patricia Gabancho, l’escriptora i periodista que sumant a la catalana la identitat argentina, ens retorna com un mirall reflexions des de la profunda estima.  L’Espai Batúlia, dedicat a l’exposició POMPEU FABRA ha clos un Correllengua badaloní discret en mobilització, simbòlicament incisiu en la composició. (segueix)

Manifest Correllengua 2010

Les llengües han
de créixer i viure fora dels Manifestos. Si cal aturar-se a reflexionar estem
al marge de la normalitat. No és que no sigui natural la llengua, és que no és
normal la circumstància. El català és la llengua que aquest poble ha elaborat
durant segles, enriquint-la, transformant-la, compartint-la; el català va
néixer a Catalunya i viu a Catalunya i en totes les terres tocades per la
cultura i per la humanitat catalanes. Aquest fet és tan normal que no cal ni
plantejar-s’ho. Per què, doncs, ens aturem a reflexionar sobre el català?

Perquè el català no té, a Catalunya, l’estatus que altres llengües tenen als
estats plurilingües d’Europa; està legalment una  miqueta per sota quant a
drets, a protecció i a la llei implacable del mercat. Aquest desequilibri, que
es tradueix en desenes de situacions corrents en la vida quotidiana, només es
pot compensar amb una actitud ferma i conscient dels parlants. Però reclamar
aquesta actitud és demanar massa: la llengua és, sobretot, un fet natural.
Parlem una llengua perquè som “això” com a persones i perquè és la llengua del
país, a la qual se sumen sense ni adonar-se’n els nouvinguts: la identitat
col·lectiva és això. I amb la llengua que parlem i compartim contribuïm a la
riquesa cultural de la humanitat, a la diversitat de les persones i de les
terres. Per què els catalans hauríem de ser més conscients, més batalladors,
més esforçats que no ho són, posem per cas, els castellano-parlants a casa
nostra?
Perquè no estem en una situació de normalitat. Els catalans, doncs, hem de
construir un espai de normalitat per la nostra llengua; un espai que es diu
Catalunya. Un espai que té una estructura política, social i humana, i cap de
les tres coses no es pot separar de les altres.

Políticament estem sotmesos a “sentències” adverses: lluitem contra això.
Socialment som diversos: aprofitem la diversitat per compartir la llengua que
ens vertebra. I humanament? Humanament fem pinya, tots iguals i diferents,
perquè la identitat col·lectiva es fa amb el concurs de tothom, però amb una
història i una tradició que fa de Catalunya una parcel·la
peculiar de la humanitat.

Som una nació de portes obertes, però som una nació. S’hi parlen mil llengües,
però només una la definim com a llengua pròpia. Treballem junts, per tant,
conscients, batalladors i esforçats, per poder tenir en el futur la normalitat
que avui se’ns regateja”.

Patrícia Gabancho (escriptora i periodista)