miozz mirades

La veritat és que parlar del Comú fa més visible el caràcter comunitari i d’interessos comuns de l’Ajuntament, que és també la Casa de la Vila, la casa de totes i tots. Són termes que cal recuperar i tenir ben presents, sobretot quan s’arriba a paradoxes com les que plantegen molts Ajuntaments a l’hora de regular els usos dels “seus” locals…uns locals que són de totes i tots, precisament per això són de l’ajuntament, perquè són del i per al poble. Un recordatori molt oportú de fer a Badalona… (segueix)

La fotografia no és de l’ocupació d’un local tancat per tal de recuperar-lo per al poble, però podria ser-ho. La Torre Mena de Badalona (Llefià) restava així d’abandonada i es va usar per a un acte reivindicatiu a favor de la INSUBMISSIÓ antimilitarista, a principis dels 90 del segle XX. A finals dels 70 els joves havíem hagut d’assaltar edificis per tal de recuperar-los per al seu ús comunitari, com va ser el cas de l’antiga OJE, actual Centre Cívic de Dalt de la Vila. Precisament la Torre Mena ha acabat remodelada com a Centre Cívic, però el nou govern n’ha rstringit significativament l’ús públic. La lluita per aconseguir espais públics per a l’ús comú no ha acabat encara, potser caldrà recuperar l’esperit de la transició…

Potser moltes persones ho desconeixen, o potser no. Comú és una mot que té moltes accepcions, i una de les més interessants és la que la fa sinònim d’Ajuntament. Ajuntament, municipi, conjunt de veïns d’un territori… Com a adjectiu ja és molt potent, compartit per dos o més a la vegada, i tot el que s’en deriva parla en el mateix sentit: de comú acord (acord pres conjuntament); en comú (plegats), fer causa comuna (amb els mateixos objectius); fer vida comuna, en comú. Hi ha territoris on es conserva l’ús de la paraula Comú a nivell administratiu (a Andorra i també a alguns municipis catalans) i d’altres on es conserva ideològicament, reivindicat per alguna organització o moviment pel seu valor simbòlic.

Fa poc em van explicar que a La Salut, una associació de veïns va negar l’entrada als “seus” locals a unes veïnes que volien participar a la castanyada. Els van dir que només podien entrar-hi persones que fossin sòcies, malgrat l’acte s’havia venut com a Castanyada popular. Després es va saber que l’entrada es negava o no segons l’aspecte i vestimenta de les persones… buf! Tampoc són desconegudes les notícies sobre grups de joves, de veïns o d’entitats que demanan fer ús de locals d’associacions de veïns i obtenen un no per resposta. Quan passen coses com aquestes pren sentit la polèmica i inoportuna crítica que Jaume Oliveras va publicar a barra lliure locals a doll, fa unes setmanes. Té raó en dir que cal control sobre l’ús privatiu i fins i tot lucratiu que algunes entitats – vull pensar que són una minoria – fan aprofitant-se de subvencions i locals públics; però la falta d’oportunitat li fa perdre credibilitat, í no té gens de raó d’haver-se esperat per dir-ho justament ara, essent una cosa que fa tants anys que passa, i encara menys d’haver-ho fet coincidir, i relacionar-ho, amb el moment àlgid d’una queixa per la política municipal restrictiva ,que està deixant sense locals a diverses activitats i entitats. Com si una cosa tingués res a veure amb l’altra!
Les anomenades “cacicades” de l’actual govern municipal que deixen sense local a entitats com el Cercle Artístic de Llefià o restringeixen l’ús del Centre Cívic Torre Mena o posen taxes per a l’ús del Centre Cívic la Salut, no tenen per objectiu evitar mals usos com els que Jaume Oliveras denuncia al seu article (lucratius, privatius) ni com els que esmento jo de la Castanyada i altres exclusions per dret d’admissió. No estem davant un pla de revisió en profunditat dels criteris que fan subvencionable o no una activitat o una entitat, ni davant un seriós pla d’equipaments que optimitzi els locals municipals i regularitzi les condicions d’ús de locals pagats amb fons públics per garantir-ne un ús subjecte a dret i no discriminatori. No estem davant de res de tot això, sinó  d’un seguit d’actuacions restrictives arbitràries, que porten a l’extrem una política iniciada per l’anterior ajuntament (haver de pagar taxes elevades per a l’ús d’equipaments públics, com passava ja amb els teatres), i encenten una nova manera de fer pel que fa a la cessió de locals – propietat del comú o llogats amb diner públic – , posant en marxa desnonaments i drets d’admissió totalment aleatoris (o no?), fins ara mai vistos. Només el fet que per a poder-ser reunir en una sala d’un Centre Cívic fins i tot puntualment, la sol·licitud prèvia ja no la pugui gestionar amb marge de maniobra el director, sinó que el propi regidor sigui qui decideix (per cert, en funció de què?) el sí o el no, demostra cap a on estan anant les coses.

Amb tot això acaba passant que és la saviesa i la cultura realment comunitària d’algunes entitats la que està al servei de l’associacionisme, de manera que quan el poble necessita locals per fer activitats o per a reunir-se, utilitza molts cops i preferentment locals de propietat privada però d’ús públic (seus d’entitats que en són propietàries i l’obren a l’ús comunitari), o locals finançats amb fons públics però gestionats per associacions i entitats que no en fan un ús privatiu sinó que, contràriament, el cedeixen tant com poden per a usos d’altres associacions, entitats o grups de veïns. I acaba passant, també, que tenim durant moltes hores del dia sales i més sales, recintes, camps d’esports i tot tipus d’equipaments públics tancats i barrats a l’ús dels seus reals propietaris, que som totes i tots, perquè si són locals del comú o finançats pel comú, no ho oblidem, són locals del i per al poble… són els nostres locals!

Recordo amb sincera nostàlgia aquella època en què els joves, després d’haver ocupat els antics locals de la OJE per fer-ne ús i convertir-los en un Casal de Joves – una innovacio transformadora en aquells anys de la transició democràtica – gestionavem el seu ús, amb el vist-i.plau municipal. Teníem les claus i ens en responsabilitzàvem, l’ocupàvem per a trobades, reunions i activitats durant les hores que calgués, sense altres límits que els que imposava el sentit comú, la responsabilitat i el bon exercici del sentit de ciutadania. Gestionar un equipament de forma comuna és un molt bon aprenentatge. Que siguin les associacions i entitats les que autogestionin equipaments comuns és una reivindicació que en algunes ciutats és una autèntica realitat – no cal anar massa lluny, a Barcelona s’està fent en alguns equipaments, Sants n’és un exemple) i aconsegueix unes condicions basades molt més en el sentit comú i la racionalitat que no pas les que s’apliquen en la gestió d’alguns equipaments, almenys de Badalona.

Sempre he trobat escandalós que els edificis i equipaments públics ho siguin tant poc (de públics) per motiu de restriccions horàries. Hi ha complexitats a resoldre – evidentment – per a flexibilitzar-ho, però no són complexitats insalvables, ni molt menys. I a més, l’ús comú i compartit d’equipaments i locals és molt educatiu. No hi ha res més lamentable que veure la porta d’un local públic o finançat amb fons públics tancada hores i hores (i no parlo només d’equipaments, també la seu d’entitats que s’obren puntualment)

Sempre he trobat escandalós que els edificis i equipaments públics ho siguin tant poc (de públics) per motiu de condicions econòmiques. Puc valorar la lògica de fer pagar una taxa mínima, molt popular i assequible, per a la contribució a les despeses d’ús, però en alguns casos fins i tot això em sembla excessiu: si parlem de ciutadania voluntariosa i voluntària que aporta altruistament la seva activitats al bé comú, sense cap ànim de lucre, ha de pagar per fer-ho? És el cas que ha destapat ara la imposició d’una taxa al SI Badalona per actuar al C.Cívic La Salut, (ho podeu llegir aquí)

Ara he d’afegir que trobo escandalós que edificis i equipaments públics ho siguin tant poc (de públics) per restriccions arbitràries que poden arribar a ser de favoritisme o discriminació ideològica.

Sens dubte, a Badalona, això de l’ús comunitari dels edificis del Comú és un problema comú que necessita un comú acord ben aviat. I que de moment està mobilitzant la xarxa ciutadana comuna. Bona feina!