miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

lo nàufrag salvat

Lo nàufrag salvat (vegeu també temporal mar endins; dilluns farà 100 anys del naufragi )

Després de l’impressionant viatge que vam fer dilluns des de l’Espai Betúlia a la platja de Badalona, a les tràgiques hores del 31 de gener de 1911, en tancar l’acte d’homenatge. l’Andreu Solsona ens va fer viatjar fins dins la pell dels nàufrags, mitjançant aquest poema escrit per un supervivent.

Lo nàufrag
salvat

Record del 31 de
gener de 1911

Barcelona,
Barcelona,

vell ‘xopluc
del mariner,

s’és tornat
ton cor d’acer

quan aixís
nos abandona

dins la mar
que no perdona

vida que pot
engolir.

És trist
sentir-se morir

colgat per
negres onades,

totes fredes,
tan glaçades

que hasta
gelen lo respir.

 

Companys! La
mort nos espera!

Potser eix
mar que ens eixorda

féu a
Barcelona sorda

avui per
volta primera.

Mireu la
negra fumera

dels vapors
anclats al port.

Ells sí, que
tingueren sort

perquè en sa
força confien.

Minyons! Si
aqueixos volien,

fóra vida
nostra mort.

 

Lluitem!
Lluitem, força i pit,

contra els
negres remolins.

La terra ens
deix mar endins

i nostra
barca, al delit,

essent ja de
negra nit,

caminava amb
lleugeresa,

puix també
tenia entesa

que tots
sentíem mancança

del dolç
consol d’esperança

de viure, que
eix ja nos pesa.

 

Llavors, la
barca viràrem

tallant-nos
les mans la drissa

i, contra eix
monstre que atissa,

barca i vides
endreçàrem.

Si patírem!
Si ploràrem!

Mentres la
barca brandava,

la mar mon
rostre assotava.

Jo aferrat a
batiola

sentia plena
ma gola

d’aigua freda
que amargava.

 


De sobte, una
esbalanzida

me llença de
barca a fora.

Que és trist
sapiguer a l’hora

que s’ha de
perdre la vida!

Sobre aqueix
fons sense mida,

entre eixa
escuma de gel,

si una onada
em puja al cel,

altra onada
m’ensorrava,

i una i altra
m’arrancava

la carn de
soca i d’arrel.

 

No és
l’aigua, bon pescador,

no és l’aigua
lo que em fa por.

Sé nedar com
tiburó.

Més, també
tinc, d’home, cor,

i enraubeix
tanta fredor

i és cada
onada més fera.

Me enteniment
s’esparvera,

puix, quan
tinc un braç avant,

cada onada em
va tirant

sempre
enrere, sempre enrere.

 

Veia la barca
prop meu

sense poguer-m’hi aferrar;

veia mos companys lluitar

contra la força de Déu.

I jo, amb lo cor ple de neu,

negat i d’aigua gelada,

cridava amb veu apagada

fins que un company, mort company,

deixant son plany per mon plany,

me tira dins la barcada.

 

Ai, de la
barca! Se’ns nega!

Traiem
l’aigua amb grossa pena,

per tenir-la
sempre plena.

No sabeu
quant esbatega

un home abans
no s’ofega!

Si sabíeu,
pescadors,

nostres
treballs i dolors.

Sóc viu i els
meus, no sé dir,

conten quant
varen sofrir

nostres
germans que són morts.

 


«Aigua a
fora, ja és en va!»,

deia lo patró
mig mort.

Ensems un
glop de mar fort

sense patró nos
deixà.

«A mes fills:
qui els darà pa?»,

digué una veu
amb tristesa

que de tots
fou ben entesa.

Digues-me,
saps d’algun pit

que, al
sentir eix gegant crit,

no ha mort
son cor de tristesa?

 

Sens vela,
amb lo pal perdut,

rodolant
enmig d’onades,

nostres vides
són negades,

tenim lo timó
romput.

Companys, que
Déu nos ajut!

I, a l’empeny
d’una brandada,

nostra barca
fou tombada.

Adéu, mia
Badalona,

la força nos
abandona,

tenim l’ànima
esglaiada.

 

Bategant
damunt, la gola

d’eix
sepulcre se m’ha obert

amb l’enteniment
despert

i amb ma
animeta tan sola.

Damunt
l’aigua que es cargola

i, brandant,
ma carn mossega,

al Déu del
cel mon cor prega.

I,
esgarrapant amb les mans,

toco uns peus,
d’un dels germans.

Són gelats:
un que s’ofega.

 


Aferrats a lo
quillatge

veig a dos de
mes companys.

No valen res
sos afanys,

no serveix
son dur coratge.

Amb ses
empentes l’onatge

eixos braços
vigorosos

fa, sense
pietat, a trossos

i, amb
tascons de carn humana,

estella la
barca ufana

en altres
dies ditxosos.

 

Perdut ja
l’enteniment,

sols sentia
la ronquera

de los brams
d’aqueixa fera

i lo fred
xiulet del vent,

quan me sentí
promptament

rebatut pel
mar en terra.

Ma mà a la
sorra s’aferra

ni que es
torna sanguinosa

mentres la
mar verinosa,

trencant-los,
mos dits esguerra.

 

Com una serp
mal ferida,

que de son
botxí s’escorre,

arrossegant-me
en la sorra

a la mar robí
ma vida.

Santa terra,
beneïda,

que consol al
nàufrag dóna,

no fa com
Barcelona,

puix, si ens
hagués dat ses mans,

foren vius
tots mos germans

i vius tes
fills, Badalona.

Desconeixem si té autoria coneguda, va ser llegit per Andreu Solsona a l’acte d’homenatge, i havia estat cedit per una de les famílies dels supervivents a la Montserrat Rectoret quan recopilava informació per a l’acte.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.