miozz mirades

Sempre hi ha un moment, quan estem junts, que crida la mama.
Ho fa amb un to ben diferent de quan demana “caquè” o “tuata”. Ho diu amb la boca petita, fent la síl·laba curta, i repetint el mot diverses vegades: mama, mama, mama. Normalment és després de dinar, quan l’assec al sofà i es respiren cançons que li agraden. Ell ja ho sap que no hi és, i el seu mot és suspir d’enyorança. Al principi em semblava un lament, i em commocionava. Com explicar a qui no entén, una absència tan llarga? Com fer-ho per fer-li captar que no és absència voluntària? Li hem parlat de la mort, sense por a la paraula. Potser, amb les pèrdeues sumades, ja n’ha comprès l’abast. Provo d’aplicar els esquemes de la fe dels pares: parlar-li del cel; recordar-li els altres que falten, dir-li que aviat ell també hi serà, que tornaran a trobar-se. En dir-li això final ell riu de cor, i a mi em trasvalsa: de sobte l’he imaginat sol, perdut en la incògnita del més enllà. Pensar en la retrobada conforma, sí,  però no sabem quins són els seus paràmetres…

Mama, mama, mama: l’escolto altre cop, i em pregunto si el seu clam no demanda, potser, de fer-la present, de parlar-ne. No tant del fet de la mort, sinó de la vida viscuda, la que va donar-nos… He trobat un filó: recordar-li allò viscut,  com el mimava; anècdotes que el fan riure, expressions que l’abracen. Records, i constatacions de com s’estimaven.

Veïent-lo riure plàcidament sé que el record i l’enyor no el roseguen. L’embolcall familiar l’assossega. I en algun moment, amb discreció serena  ens reclama: parleu-me d’ella!