el riu que ens porta
El documental sobre els 25 anys de Tradicionàrius (un documental que es va presentar dijous en el marc del Festival Tradicionàrius 2013(aquí tota la programació), i que aquest diumenge s’emetrà pel Canal33) , pren el títol El riu que ens porta d’una idea que Roger Mas ha exposat en més d’una ocasió: la tradició és un riu d’on tothom pot agafar aigua i on tothom pot abocar-hi la seva. Avui amb les De Calaix omplint-me la casa de vibracions polifòniques a ritme de ball pla, sardana, jota, rumba i més, en un fantàstic assaig previ a la seva actuació VEUS AL BALL. avui al CAT, aquesta idea m’ha captivat i no deixa de rondar-me. (seguir llegint tot l’article)
Nosaltres vam conèixer la cançó tradicional del Països Catalans barrejada amb totes les altres fonts, ens venia una mica de nou, però formava part del “pack” de descoberta d’arrels, d’autoafirmació i reclam de drets d’un poble. I tant apreníem a estimar els poetes que ens apropava Raimon com a estimar els instruments i melodies antigues amb què ens enamorava la veu de la Maria del Mar Bonet o la singularitat d’Al Tall. I el Folk ens feia sentir universals des de la nostra arrel identitària. Però per a nosaltres molts sons, ritmes i lletres dites tradicionals eren totalment noves. I al costat de la cançó de protesta ña pròpiament tradicional semblava de menor valor. Després hi va haver la popularització, sobretot mitjançant els grups d’animació deixebles de Xesco Boix i del Grup de Folk, i des dels Esplais, els Agrupaments i les Escoles Catalanes es va difondre tot aquest llegat a les generacions joves, amb molta més normalitat. Crec que eren els Manel que es reconeixien plenament hereus d’aquest bagatge…
No sé com explicar-ho, però crec que aquesta motxilla musical que va posar la banda sonora a la nostra vida de resistència i militància ens era pròpia i estimada en primer lloc pel sentit de militància, de país. Això anava per davant de tot, després en segon terme hi havia les preferències, i diria que el gust pels sons tradicionals era força minoritari. Potser si la DHARMA hagués continuat el fenòmen de masses s’hagués produit llavors, encara que només fos per la popularització de les melodies tradicionals en clau actual que aquest grup va assolir.
Per això va ser tan important TRADICIONÀRIUS.
Ara, en canvi, hi ha moltíssima gent implicada en l’àmbit de la música tradicional, ja sigui poc o molt reinventada, però tredicional de totes totes. I gaudeixen i fan gaudir tocant-la i cantant-la. I ballant-la!
Res, ja he fet bullir l’olla una estona. Ho deixo aquí. D’avui, de les veus al ball, en voldria destacar la sardana del Marcel Casellas, qui per cert és un gran exponent d’aquest missatge d’el riu que ens porta. Aquí podeu comprovar-ho.