miozz mirades

L’aventura es va començar a coure dos anys enrere. Llavors només era un somni, un projecte. Una il·lusió que va anar prenent forma i es materialitzà no pas sense esforç i tenacitat; i sí, finalment el COR POBLENOU, que celebrava 20 anys de fundació, tenia programat un concerto a la Sala Accademia del PONTIFICIO ISTITUTO DO MUSICA SACRA, al cor de Roma. (segueix)

Cantaven el dia 5 de desembre, a dos quarts de set, i el programa, brodat amb intel·ligent delicadesa, havia despertat gran expectació entre els italians. Vam degustar-ne un tastet durant les incertes i esgotadores primeres deu hores d’espera caòtica al Prat. Un gest aplaudit pels qui compartíem intenció de vol, sorpresos i emocionats de descobrir en l’anonimat de la cua aquell grup de 60 cantaires, i la seva presència d’ànim. I comprovar com de bé sonava el que cantaven. Però els controladors els ho van espatllar, no tot és recuperable. Nosaltres vam aconseguir volar a Roma. Ens va venir ben just: recollides les maletes del vol finalment cancel·lat (eren gairebé les 15h quan Alitalia va confirmar que cancel·lava, i esperàvem des d’abans de les 5h del matí, ens havien fet facturar i ens asseguraven que un cop obert l’espai aeri el nostre vol s’enlairava segur), i encaminats a fer les gestions pròpies per a la reclamació, l’obertura de l’espai aeri – va venir de mitja hora? – va dictar un nou canvi de guió, desendreçat i desinformat, desorientat. Una nova i perplexa cua barrejava els viatgers amb vol de dissabte tarda correctament programat, amb els viatgers acumulats dels vols frustrats des de divendres vespre que anaven arribant procedents de casa o de les altres llargues cues – recollida de maletes caòtica, recollida de documents de reclamació interminable, informació a la guixeta d’Alitalia lenta i confusa, vestíbuls intransitables… -, però sí, sortia un avió extra per recollir viatgers afortunats que eren al lloc adequat en el moment precís: a la cua, fins que fos ple. Més de tres quartes parts van quedar-ne fora. Però es parlava d’un possible nou avió extra per al diumenge al matí, també insuficient, no es concretava… No vam saber res més del Cor del Centre Moral i Cultural de Poblenou  fins diumenge a l’hora del concert. Confiàvem que la pressió del guia per trobar plaça per als 60 components del grup amb un compromís tan especial tingués el seu efecte. Però diumenge a la porta tancada del número 20 de la Piazza Sant’Agostino només s’hi llegia un full que deia: “Causa della chiusura dello spazio aereo della Spagna, il concerto dil coro POBLENOU è stato annullato” . La senyora que havia fet gairebé tres hores de trajecte interurbà per arribar-hi i es mirava el rètol amb trista perplexitat  en aquella fosca i freda tarda romana simbolitza l’estat d’ànim davant un imponderable que frusta el que sembla impossible de recuperar. Per a la història queda un programa exquisidament preparat (música catalana i Brani com testo italiano, més música religiosa, per explicar d’on es ve i per ser corresponsable amb on s’actua), sis mesos d’intensos i entusiastes assaigs, i un record del que hauria pogut ser, i es va esfumar. No sé si es reprogramarà, no sé què se’n farà de tota la feina feta. Sé que són milers les històries truncades per aquest abús de poder dels controladors aeris, per aquesta estranya gestió del conflicte. Sé que hi ha històries molt punyents. Aquesta només en deu ser una de tantes, però per empatia, i per haver-ho viscut amb tanta proximitat, aquí el meu petit homenatge.