màrius torres, al vespre
El vaig descobrir amb Lluís Llach. Els 100 anys del seu naixement són una excusa per recuperar-ne la companyia. Ahir el meu vespre em va portar AL VESPRE,
(I així, discretament, em sumo al sentit homenatge blocaire que podeu tastar des d’aquest bloc, RAONS QUE RIMEN )
AL
VESPRE
Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.
Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.
Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.
Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens!
Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens
que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà.
11 novembre 1942
De la font a la mar, la nostra patria antiga… Marius Torres sempre m’ha conmugut. Poeta d’una gran sensibilitat, de salut fragil i cor immens. La seva vida, no per curta, deixa de ser un regal per a tots nosaltres. Tots tenim la nostra Mahalta…
Corren les nostres ànimes, com dos rius
paral.lels!…. Un poema commovedor. Màtrius Torres, un poeta que va
saber enfrontar-se serenament a la mort en plena joventtut i ho va
reflectir en uns poemes preciosos.
No sempre cal recuperar allò que no hem acabat de perdre mai. Però de tant en tant, una festassa com la d’ahir és motiu d’alegria. I què millor que celebrar el centenari del naixement d’un bon poeta nostre?
Gràcies per afegir-te a l’homenatge!