miozz mirades

La seva aposta i contribució al diàleg interreligiós i a la interculturalitat entesa com el respecte en la igualtat en dignitat de cada persona – incloses les seves creences –  i com a apropament entre civilitzacions, em ressonen a través de les lectures comentades del meu pare des del meu món de primera joventut, on van aparèixer com un flotador quan s’àprèn a nadar i es pateix més del compte, com un lloc on agafar-se puntualment en el moment de construir la pròpia ideologia, contraposant pòsits aparentment contradictoris.
Ara i aquí,  quan la interculturalitat sembla un invent recent, hem tingut un referent mundial d’aquesta línia de pensament que va molt més enllà del políticament correcte: interpel·la el posicionament personal, l’interior de cada ésser humà…potser per això els seus postulats no sempre són còmodes… (segueix)
El meu pare el llegia i ens en parlava. Va ser com treure’s un gran pes de sobre i descobrir un ampli camp obert. Obrir una porta immensa. Formada d’una banda en una escola inicialment moderna i popular però convertida  any rere any en un centre de  l’Opus Dei on s’inculcava el catolicisme com a única creença veritable, vaig marxar a l’Institut Públic on a més d’estrenar el B.U.P hi vaig conèixer i fer bons amics, i els millors eren grans militants de l’ateisme; d’altra banda formada vivencialment en un cristianisme d’allò més progressista amb els Pares Claretians que varen iniciar tot el moviment de Colònies a Montgat, i l’apropament dels joves a la comunitat amb una mentalitat molt oberta, crítica i inclusiva, clarament afí a la teologia de l’alliberament, vaig marxar-ne per entrar en el món de l’educació en el lleure laic. El meu debat intern per definir-me a nivell de creences religioses i de posicionament envers l’educació que m’havia estat donada i la fe que sentia sincera m’ocupava força, amb lectures, debats, discussions… que tenien també el seu contrapunt familiar, amb una mirada més intel·lectualment oberta del pare, més preceptivament tancada de la mare… i en tot aquell garbuix el missatge de Panikkar aportava una llum fonamental dita des de l’autoritat moral que li conferia un coneixement de causa rigorós: no hi ha una única religió veritable, ni una única veritat. Això, que dit aquí pot semblar d’una obvietat inqüestionable, és la clau de volta que converteix les creences religioses (i no religioses, de fet)  en fonamentalistes o en dialogants.

Perquè els qui es serveixen de les religions per ostentar poder polític i econòmic, per dominar masses, ja ho saben; i també saben que per aconseguir aquest domini cal fe cega basada en la ignorància i la por. Però la massa del poble fidel no que no ho sap, i sovint encotilla la seva vida amb preceptes dictats per una fe que no només és cega perquè no hi veu sinó que ho és sobretot perquè  no vol mirar més enllà, perquè es defensa amb uns aclucalls fets bàsicament del temor a la desobediència.

Es diu que Panikkar és un referent clau en aquest poderós invent que és el diàleg interreligiós. I la seva aportació és clarament reconeguda internacionalment. La llàstima és que la força d’aquest diàleg i de la seva necessitat encara no transforma als màxims dirigents polítics i religiosos, als ideòlegs de tot l’espectre hagut i per haver, i encara no atura  la dinàmica de persecucions, genocidis i ingerència en la vida privada de milions de persones del planeta, en nom d’un déu, d’un profeta, d’un il·luminat o d’una ideologia sense deïtats. Encara no ho aconsegueix, però com a mínim en tenim la referència, i la feina feta per ell segur que acabarà fent-se lloc per canviar aquest signe delk temps.

Moltes veus reconegudes han parlat de l’error de suprimir el coneixement, la cultura  i el debat sobre les religions dels centres educatius, i sovint del’s dóna poca credibilitat perquè semblen veus confesionalment partidistes. Però jo, des de tot l’apartidisme confesional del que sóc capaç, ho comparteixo. Les religions i ideologies parareligioses no només formen part del món actual, sinó que tenen un protagonisme constant en la vida política, social i econòmica del planeta. Conèixer en què creuen els que creuen i els que diuen no creure,  contrastar creences i conviccions del món, relativitzar dogmes i adonar-se del risc de manipulació no només pot apropar als aparentment diferents, sinó, i sobretot, pot capacitar per fer front al poder dels dogmes. Així com es defensa que cal  conèixer com funciona el consumisme per aprendre a consumir millor i assolir el consum responsable, cal conèixer perquè existeixen religions, com són i com els seus dirigents les converteixen en eines de control i poder: és la única manera d’ajudar als joves a construir un pensament propi fonamentat en alguna cosa més que la llei del pèndol entre el respecte absolut i la l’anti religiositat per se,.

Ho trobo especialment important ara que la barreja de creences i pràctiques religioses és més universal, i ara que més que mai podem confondre el respecte a les creences dels altres en una no mobilització del pesament crític.

Quan a casa meva van decidir que faria el B.U,P a l’institut, la directora de l’escola on feia E.G,B, fervent creient de l’Opus, em va fer saber que els meus pares cometien un greu error, ja que a l’institut hi campava el diable, i la meva germana i jo patiríem un gran perill. Recordo aquella situació amb tota la seva textura. La directora era una dona culta, amb gran capacitat de mestratge, una dona que jo estimava i que tenia el seu ascendent sobre mi.  La seva ingerència lluny d’acovardir-me em va donar més arguments a favor de sortir d’allà.

Sense desacord ni qüestionaments, sense contrast,  és difícil elaborar pensament propi.