miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

viure com penses, pensar com vius

No sé si la frase  té autor conegut, a mi me la va fer arribar, fa més de quinze anys, un amic a qui no he vist mai més. La frase “Si no vius com penses acabes pensant com vius”, delicadament escrita en un sobre sense remitent (no hi havia possibilitat de resposta!), va fer diana en el punt neuràlgic dels meus interrogants vitals, en un moment en què em plantejava si no havia ancorat abans d’hora. Tenia 32 anys, dues criatures més que desitjades per criar, i un projecte de vida que oscil·lava entre el compromís transformador des de l’adaptació social més clàssica (família tradicional, feina estable), i els posicionaments més anti sistema en què militava, des de l’associacionisme, i que m’oferien interessants propostes incompatibles amb el moment de maternitat que vivia (concretament l’anada a un camp de refugiats a Bòsnia, en plena guerra). (continua)

La frase i el seu ressò en la meva estabilitat personal m’ha vingut al pensament  a tomb d’una conversa que vaig tenir amb una dona extraordinària que avui ha fet 32 anys. Ella i tota una colla del seu entorn, mantenen projectes de vida oberts, que no han passat per l’estructura clàssica de parelles estables, fills, família “típica”…i precisament amb motiu de la proximitat del seu natalici compartíem algunes reflexions. Jo, després, amb les reflexions fetes, he anat fent bullir l’olla.
Fer-se adult no ha de comportar necessàriament perdre la integritat ètica i la llibertat de moviment  llaurada durant l’adolescència i la joventut. Hi ha moltes opcions de vida que poden fer compatible el viure com es pensa, sense necessitat de caure en radicalismes essencialistes. Però sens dubte el factor fills juga un paper clau en aquest equilibri, i condiciona d’alguna manera els paràmetres d’estabilitat, que poden ser més o menys relatius i variats, però que hi són. Seria un greu error, no obstant, pensar que amb fills no es pot viure com penses,  Evidentment,  segons com penses, no és gens fàcil, perquè  la pressió del sistema és molt forta, però tens moltes opcions en què prens posició, si vols. Has d’aprendre a valorar per quines coses és fonamental resistir i per quines estàs disposat a cedir, i veure quan poses per davant criteris materno-familiars  o quan aquests es deixen en segon terme…Un aprenentatge complicat, relliscós a vegades, apassionant i constructiu sempre.

La foto de l’apunt la vam fer servir per a la felicitació de Nadal l’any 1994 o 1995, amb un text que pretenia ser crític i trencador. És una fota que vam fer en un camp d’extermini  visitat amb els fills, durant el nostre viatge a Alemanya, on hi viu un amic. No sé fins a quin punt si m’agrada tant aquesta foto és perquè parlava implícitament del nostre compromís social en educar els nostres fills d’una certa manera. Durant uns anys en vaig portar una a la bossa, per si em topava amb l’amic a qui no la hi podia enviar per no disposar de la seva adreça postal. Hi portava un full adjunt, amb un text que acabava dient: no et sabria dir en quina mesura visc com penso i en quina penso com visc,però el que sí que et puc dir és que visc molt més a gust amb la meva vida que no pas abans. De vegades sentim que hem de justificar-nos amb els altres, quan, en realitat, només ens cal justificar-nos amb nosaltres mateixos.


  1. Me doy cuenta que todas las motivaciones que siempre manifestaste continuan vigentes a lo largo de tu vida y el ver esta foto de Francesc que tambien me pertenece ya que la compartiste en su momento conmigo.  me habla de que elegiste el mejor camino para crecer a esos dos pequeños junto con tingo y con Ramón, tu actuar y tus ideas  van a corde con lo que conozco de siempre de ti, me haz hecho reflexionar de muchas maneras, y como ya te he dicho es gratificante saber que estas como siempre, aunque siento que este blog te ha permitido expresar cosas de ahor y de antes. Me da un gusto enorme el poder saber casi a diario lo que sientes en el momento, felicidades por Marionna, y  por tu padre se ve muy guapo, te siento plena y feliz eso me contagia. procurare comentar tus articulos ya que me mueves muchas vibras que tenia en un letargo.
         Adelante y nunca olvido que el cielo que tu vez es el mismo que veo yo.

  2. Certament aquesta
    frase fa pensar molt.
    Jo que recentment he estat mare, tot i que he trigat molt a decidir-me, la frase me la plantejo precisament com la clau del perquè m’he trigat tant a ser mare. És molt difícil conjuminar com vols viure i com pots viure, en el moment en que no depens únicament de tu, en el moment en que un esser petit també depèn de tu. Però jo estic en el procés de trobar aquest equilibri que fas referència, trobar la justa mesura en viure i ensenyar a viure amb uns valors i principis que, probablement no son els Standard, començant des de petits a que entre els esser humans no hi han diferencies importants de colors (per exemple) sinó que tots els amigets i amigetes son nens i nenes, i amb aquest exemple, per sort en el moment en que estem, comença a haver-hi molt material lúdic i didàctic, a diferencia de l’època en que et refereixes, quan tenies la possibilitat d’anar als camps de refugiats bosnians.
    Un petó Dolors. El teu bloc: sempre motivador.

    Núria

  3. A suggeriment de la Lídia, enllaço aquest apunt amb la  cançó de l’últim disc de Dijous Paella q justament parla d’això, FARSANTS. Gràcies Lídia!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.