La ponència parlamentària que havia de redactar una llei electoral s’ha dissolt, com la pols ho fa dins de l’aigua, deixant-li un pòsit tèrbol, embrutidor. Sabíem, sabien, que era una farsa, un espectacle grollerament infantil destinat a ocupar els titulars de diaris i televisions uns quant dies per tal d’apaigavar el desencant social i crear la il·lusió efímera que els partits polítics tenien la voluntat de regenerar un sistema envellit, caduc, de representació democràtica.
Els grups polítics sabien d’antuvi que no hi hauria acord, que , amb la proximitat de les eleccions nacionals , els seus interessos de partit (o sigui, òbviament i natural “partidistes”) , no permetien instaurar un sistema que els restés possibiltats de sumar o mantenir escons. Tots aspiraven a millorar llurs expectatives i cap d’ells no creia que aquest desig fos secundat al seu favor per l’adversari.
L’espectacle polític ha estat vergonyant i la indiferència de la ciutadania tan aclaparadora com irresponsable l’actitud dels partits.
El PSC-PSOE té el graner de vots a l’àrea metropolitana de Barcelona, mentre que CiU el té a les comarques, com el té ERC en una escala menor. La distribució dels escons al territori és el pinyol de qualsevulla llei electoral quan els partits majoritaris estan tan distanciats geosociològicament, i quan el teixit municipal del país és composat per un percentatge altíssim de pobles amb una població inferior als 1000 habitants, dels quals 334 en tenen menys de 500.
El PSC propugna la circumscripció única per al vot de partit i l’elecció directa de diputat per districte electoral. CiU defensa la votació de partit per la comarca (i districte a la ciutat de Barcelona) per a l’elecció directa del diputat. Les posicions són irreconciliables. La proposta del PSC “una persona, un vot” dóna primacia a l’individu, la de CiU prima la cohesió de la xarxa social.
I ambdues defensen els seus interessos de partit i la seva concepció del país que es representa esquemàticament en l’antiga contraposició “urbs/rus”, entenent “rus” com el territori en el seu conjunt. La força del PSC és intensiva, la de CiU extensiva, per aquesta raó i no per efectes de la llei electoral CiU ha guanyat totes les eleccions nacionals i el PSC les ha perdudes.
CiU i PSC, ERC i ICV i també el PP, sabien d’antuvi que la ponència parlamentària era una cortina de fum, un engany, però no s’havien adonat que la societat catalana ho sabia també. Per això, avui res no es trenca, només creix la desconfiança.
Si hi ha a la política catalana un bri de responsabilitat, cal que tots els partits incloguin al seu programa electoral l’elaboració d’una llei electoral genuïna, pròpia i adequada a l’estructura sociogeogràfica catalana i que a l’endemà de ser nomenat pel Parlament el nou President, aquest endegui la reforma, amb generositat, modernitat, imaginació i sentit cohesionador del país.
I potser així podrem perdonar aquesta pàgina negra del nostre Parlament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En tot els codis del món, el vot és un dret de les persones, no de les terres, la qual cosa és lògica si tenim en compte que les persones són els únics subjectes de drets i de deures: aquesta és justament la diferència entre persones i objectes; i la Declaració Universal dels Drets Humans diu que “tots els homes i dones són iguals en dignitat i en dret”. Ningú em farà crreure mai que el meu vot valgui menys que el d’una altra persona. Si algú ho admet, té una pobra idea de la dignitat humana… o una voluntat de manipulació malintencionada.
Res de rurals i urbans: ni els camps ni les ciutats voten!!!
Molt bo l’article i tens tota la raó, ens han enrredat un altre cop. Hem sembla increible que no es donin per enterats de que la ciudadania ja els coneix i també las seves táctiques.