DIARI DEL CIRC

No van ser els vuit minuts d’aplaudiments de l’any 1998, però déu-n’hi-do l’efusivitat de les quasi 2.500 persones que ahir es van desplaçar fins a la carpa que el Cirque du Soleil ha instal·lat a l’avinguda Industrial de L’Hospitalet, a uns 10 minuts caminant des de l’Hospital de Bellvitge.

La mobilització era per veure Alegria. Sota una nova llum, un remake de l’espectacle que fa 26 anys va enlluernar en la seva primera visita a Barcelona. L’impacte d’aquell espectacle encara dura, tant per l’extraordinària emoció que van transmetre els números i la música de René Duperé, com per la nova manera de presentar el circ.

La nova versió canvia bastant de l’original. Alguns números com L’Home Forçut o el cub de Paul Bawler ja no apareixen en el programa. També s’ha canviat l’ordre i el trepidant número de llit elàstic s’ha traslladat a la segona part. Monsieur Fleur ja no és el carismàtic Rénald Laurin sinó que l’interpreta l’ucraïnès Bohdan Zavalishyn. La cantant de blanc, la veu angelicat que ens canta Alegría, ja no és Joan Bluteau sinó que ara és la francesa Sarah Manesse.  La cara còmica també ha canviat, i ara hi apareixen dos pallassos: l’alacantí Pablo Bermejo i el murcià Pablo Gomis.

L’espectacle inclou excel·lents i vibrants moments circenses, molt especialment en els números col·lectius com els trapezis volants o les barres acrobàtiques, original aparell que serveix per a tot: de perxa xinesa, de barra russa, per a exercicis de banquina i també de bastó per a l’imaginari reialme.

També inclou un duo de trapezi sincronitzat (Nicolai Kuntz i Roxane Semiankiv), el millor de la nit juntament amb el retrobament amb aquesta joia del circ que és Alegria. Ja ho vaig escriure en la primera crítica de circ que vaig publicar. Va ser al diari El Punt el 4 d’abril del 1998: “Alegria és un muntatge magnètic que arrossega persones que, en decennis, no havien trepitjat l’arena. Que l’efervescència no s’esbravi”.

Imatge d’obertura: Número de barres acrobàtiques. Foto: Anne Marie Forker.