Las al jaç
El blog de Marcel Campà
Aquest matí ha desplegat el farcell prop de la Sagrada Família, en una cantonada que normalment li funciona. Però avui ningú no s’aturava a badar, i només ha venut una trista bufanda. Potser s’ha distret observant un pare Noël que repartia propaganda; el fet és que quan se n’ha adonat ja tenia la bòfia a sobre. Com un llamp, ha aplegat el farcell i, en tombar la cantonada, l’ha llançat per damunt del mur d’un solar en obres. No és el primer cop que ho fa: si el pesquen, almenys que no se li quedin el gènero. De nit saltarà el mur i recuperarà el farcell.
A la plaça de sempre, sopa amb un company. Un petit banquet, perquè es parteixen mig pollastre que l’amic diu que li han dat en una xarcuteria.
Quan torna cap al solar, els carrers són deserts. Només veu moviment -un grup de gent empellada- a la porta d’una església i, més enllà, es creua amb una noia esparracada que corre com una esperitada. Arribat a lloc, salta dins del solar, pren el farcell, el llença per damunt la tàpia i salta de nou al carrer. L’embalum de roba ha fet un grinyol estrany, en topar a terra. El desfà amb esglai: un nadó plora, colgat entre fulards i bufandes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.
Miquel Martí i Pol
La pell de gallina.
culpidora vida…
Vinc per desitjar-te el què potser ell no tindrà i això em sap greu: unes Bones Festes de Nadal.
Sento… no sé com dir-ho… molta pena.
Anna