Las al jaç
El blog de Marcel Campà
No feia gaire que l’òpera havia començat quan un impuls intern el va fer girar cap a una llotja situada a uns deu metres d’ell, i, sobresaltat, va veure que allà hi havia la Teresa. No se’n va sorprendre gaire: últimament havia notat que una espècie de radar li feia intuir la presència de l’estimada.
Malgrat la foscor de la sala, va reconèixer a l’acte els seus cabells llargs, les celles espesses, el llavi superior amb forma d’accent circumflex. La noia es va rascar discretament el front, amb tanta gràcia, que ell va confirmar que era per coses tan fútils com aquell gest que duia un mes descol·locat.
Com qualsevol home a qui una dona atrau intensament, necessitava mirar-la. El primer acte de l’òpera avançava i ell no havia tornat a veure l’escenari. No es cansava d’observar la Teresa: aquella manera tan seva de seure; la gràcia amb què tornava a col·locar rere l’orella un ble de cabells rebel… Al cim de l’enamorament, havia adquirit una receptivitat especial per a captar l’essència de l’estimada; se sentia posseït per la màgia que du l’artista a pintar el millor retrat quan s’enamora de la model. Estava amarat de Teresa; se la sabia de memòria.
I quan va caure el teló i es van encendre els llums, enmig del fervor del públic, es va adonar que no era ella.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He quedat sorprès pel final del relat . és un microrelat si faig cas el que ens va dir un professor en un curset de dos dies d’aquest gènere.
m’agrada llegir i escriure no ho faig tant be.
Nomes comenta-te que desdel facebook vaig donar amb aquest bloc i que seguire llegint i comentat si no te sap greu. bona escritura, maite