Las al jaç
El blog de Marcel Campà
Ahir vaig entrar en una botiga Timberland del Passeig de Gràcia. Una dotzena de japonesos s’hi emprovava sabates desaforadament. Jo també duia el propòsit d’emprovar-me’n unes, i una dependenta molt amable me les va dur i em va conduir a un racó arrecerat on encara hi havia un tamboret lliure. Com dic, era una dona molt amable, potser romanesa, i em va atendre mig en castellà mig en anglès, perquè jo havia passat a l’anglès quan havia vist no m’entenia en català.
Les sabates m’anaven bé, vaig dir que me les quedava i la dependenta em va conduir a un taulell per a fer el pagament. Al taulell hi havia dos punts de cobrament, l’un al costat de l’altre, i ens vam adreçar al que estava lliure. En aquell moment a la caixa del costat hi havia un rus superb, alt i cepat, amb una muntanya de paquets per pagar. L’atenia una dependenta rossa i baixeta, que també devia ser russa perquè atenia el seu client en aquesta llengua.
En un moment donat, la russa rossa es va posar a traduir a l’anglès, per a la dependenta amable que m’atenia a mi, el que el client rus estava dient. El rus volia que la meva dependenta –potser de més rang- sabés que es recordava d’haver-la vista en anys precedents, perquè ell cada any venia a aquella botiga i hi feia una compra considerable.
–Fes-li un deu per cent –va dir la meva dependenta.
Allò no em va agradar.
–Suposo que als catalans també ens feu descompte –vaig dir.
Tot i que ho vaig dir en català, aquest cop la dona em va entendre. Va posar cara d’esglai i, excusant-se, em va explicar que li era impossible fer-me el descompte a mi. Em va semblar distingir un punt de complicitat en la seva mirada quan li vaig dir que no podia acceptar aquell tracte i vaig marxar sense les sabates.
Tot i aquell meu acte reflex de dignitat indígena, la veritat és que trobo natural el que va passar en aquella botiga. Si la majoria dels teus clients són russos i japonesos que no parlen anglès, és lògic que tinguis personal que parli rus i japonès. I si cada client d’aquests compra deu vegades el que comprem els d’aquí, no veig per què no els haurien de fer descompte.
Hi va haver un temps en què al Passeig de Gràcia hi passejaven els barcelonins. Molts testimonis ho documenten. Josep Pla, per exemple, hi dedica un capítol a Barcelona, una discussió entranyable (llibre magnífic), on cita versos que els nostres poetes han dedicat a aquesta noble avinguda, com Les dames del Passeig de Gràcia, de Josep Carner, o aquesta quarteta de Francesc Pujols:
I al dematí, si Déu vol,
irem al Passeig de Gràcia,
que és allí on l’aristocràcia
acostuma a prendre el sol.
Però avui és un carrer internacional i els seus comerços són els que venen més de la península Ibèrica. El negoci marxa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per aquest mateix motiu, jo fa uns anys que compro a Jofré al Turo Park. Al carrer Bori i Fontestà, aprop de Catalunya Radio.
Tracte professional, sense esser ampalagós, molt bon gust, tot tipus de preus i clients de Barcelona – i en Català , o Castellà –
Malauradament al Passeig de Gràcia, els d “aqui” hem passat a segon terme.