Andreu Colomer i Munmany era un senyor. El vaig conèixer fa vint anys, quan va donar a la Generalitat una part de la seva col·lecció d’art de la pell. La resta de la col·lecció, va acordar cedir-la en pagament d’impostos, i d’aquesta manera va ser el primer ciutadà que va pagar impostos a la Generalitat amb béns artístics. Més tard, també va donar al Govern l’antic convent del Carme de Vic, que el Departament de Cultura va reformar per a instal·lar-hi el Museu d’Art de la Pell. En tots aquests tràfecs, anava sempre ben assessorat pel seu advocat Xavier Arumí, un home íntegre de qui el Sr. Colomer solia dir que era “orgullosament humil”.
Fer un recorregut pel museu seguint les explicacions del Sr. Colomer era tota una experiència. S’estimava cada peça; per a cadascuna tenia una paraula. I una cosa era segura: en sorties sabent què és un cordovà i què un guadamassil.
(CONTINUA…)
Cada dimarts el Sr. Colomer feia gestions a Barcelona. A vegades em venia a veure, sempre per alguna cosa relacionada amb el museu. Últimament havia fet mans i mànigues per a obtenir de l’Agència Catalana de l’Aigua la concessió d’un petit salt d’aigua prop de Sau. Hi volia fer energia elèctrica i destinar els guanys al museu. Va fer un munt d’anades i vingudes i va emplenar molts papers (no es rendia fàcilment, quan volia una cosa) però l’ACA ha anat posant una pega rera l’altra i el Sr. Colomer no ha arribat a sortir-se’n.
Durant vint anys, com un clau, cada vigília de Nadal ha arribat a casa un obsequi del Sr. Colomer. Era una persona seriosa: no regalava quincalla ni vinets de Rioja sinó una llonganissa grossa com un as de bastos, de can Cendra o de can Riera.
Va tombar la norantena ple de força. Deia que el secret era anar cada dia a caminar per la muntanya; suar una estona cada dia. S’estimava la terra. Et mostrava amb orgull els vedells que es criaven a la seva finca del Lluçanès.
La seva hora ha arribat quan ja en tenia 95. El trobarem a faltar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!