Avui al migdia la meua padrina Paquita , té 87 anys, ha caigut de cap a terra després de perdre l’equilibri en xocar amb un client de l’hotel. El cop ha estat esfereïdor, tant fort que ha perdut el coneixement durant uns minuts. Tots hem pensat el pitjor en aquell moment. El cop li ha produït un hematoma al costat de l’ull dret com no n’havia vist cap, en un moment s’ha inflat com un globus, i els que érem allí no hem pogut evitar de recordar com el mes d’octubre passat, la tieta Llibradeta, va morir després de caure i colpejar-se el cap també a les escales de l’hotel. La tieta tenia 92 anys i no havia estat mai malalta fins aquell fatídic dia. La padrina, en canvi, ja n’ha passat unes quantes, però és forta i s’aferra a la vida que no vol deixar. Fa 5 anys van operar-la i va tenir complicacions que la van dur ha estar varis mesos en estat de coma, amb respiració assistida, i ningú creia pas que amb la seva edat se’n podria sortir. Just abans d’aquella operació, va dir-me que tenia la intenció de viure fins als 100 anys, i quan la veia al llit estirada en estat vegetatiu , dins meu pensava que no podia ser, que no em podia haver enganyat d’aquella manera, que encara li quedaven molts anys per viure, i quan ningú em veia li parlava a l’orella de la seva promesa i de que l’havia de complir. No crec en els miracles, però ningú podia creure que després de tot aquell temps pràcticament morta es tornés a recuperar. Però la padrina, no sé ben ve perquè, ella ja ho ha fet tot en aquesta vida, volia seguir vivint i, com diu ella, va ressuscitar. Avui, després que se l’endugués l’ambulància he recordat la seva promesa i estava convençut que aquest cop també la compliria. A les vuit de la tarda m’ha trucat el meu pare per dir-me que la padrina estava bé, que faltaven els resultats del tac, però que estava desperta i tenia ganes de xerrar. Me l’ha passat al telèfon i el primer que m’ha dit ha estat un record de la promesa que aquell dia, fa 5 anys, hem va fer: tranquil Ramon, que no em moriré tan aviat, encara em falten força anys fins als 100, i jo tinc més vides que els gats.
Crec que encara em queda padrina per temps, i no sabeu com me n’alegro!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!