Amunt els punys!

La situació social és explosiva (a Catalunya i a l’estat): els casos de corrupció per un costat (Bárcenas, Unió, CDC, Bustos, Boi Ruiz, Urdangarín,…) i per l’altre la situació d’atur i de més i més acomiadaments, és la combinació perfecta per a aquest cocktail explosiu. Tot i que sempre hi ha qui s’entesta en no veure els canvis que s’estan produint en àmplies capes de la població perquè encara “no hi ha contenidors cremant al carrer”, la veritat és que quan esclati tota la ràbia que s’està acumulant en els fonaments de la societat, no hi haurà Déu que la pari. Els cecs, a més, sovint no són més que els que des de la seva posició (al sindicat, al partit…) haurien de canalitzar aquesta ràbia i aquesta força en forma de mobilització i de construir alternatives, i els és més còmode autoexculpar-se, cínicament, davant la presumpta falta de resposta del carrer, quan aquesta depèn en bona part d’ells mateixos.

Les dades de l’Enquesta de la Població Activa (EPA) són esfereïdores: en el 2011 s’han destruït 850.000 llocs de treball a nivell estatal, estem fregant els 6 milions d’aturats i la taxa d’atur se situa en el 26%. 1,9 milions d’aturats ja no tenen prestació contributiva (han superat els 2 anys en situació d’atur). A Catalunya hem arribat als 885.000 aturats, 110.000 més que en el 2011. Les administracions públiques (Generalitat, ajuntaments, diputacions) hi han contribuït amb l’eliminació de 23.000 llocs en el 2012.

A la situació de menjadors socials desbordats, hi hem d’afegir situacions d’explotació laboral extrema. 20 euros per 14 hores de treball en una sola jornada en un bar pot semblar que no pot ser, però sí està passant. És la crua realitat per a molts treballadors en la situació actual. L’esclavisme no ha desaparegut. Es troba aquí, entre nosaltres, a redós d’una  situació de desigualtat extrema entre els que busquen feina i els que se n’aprofiten (“com tu en tinc milers al carrer que poden ocupar el teu lloc”).

I davant de tot això, on són els sindicats? Després del 14-N, què han dit CCOO i UGT? Res de donar continuïtat a la vaga general, amb noves mobilitzacions encara més contundents, sinó reclamar al govern del PP un referèndum (!?) sobre les seves mesures. Al congrés de la federació d’ensenyament de CCOO (al desembre) reclamaven “el pacte educatiu”. Amb qui? Amb el ministre Wert? En quin món viuen les direccions sindicals?  Realment, el PP està pagant amb un desgast molt important la seva política de retallades i privatitzacions (la seva intenció de vot ha caigut en un sol any un 15% a nivell estatal, a Madrid ha caigut un 20%). Una mobilització contundent per part dels sindicats i l’esquerra podria fer caure el govern del PP. Però el reformisme es resisteix a seguir aquest camí. Té por a obrir una caixa de Pandora, tem la força que té la societat i sap que no la pot controlar al seu gust. Per això estan tan desapareguts. Però fins i tot sense ells (i en contra seu) la mobilització s’obrirà camí i posarà contra la paret a aquest règim en descomposició. Ens encaminem cap a una crisi revolucionària com a Grècia.