Pagarem molts anys habitatges sobrevalorats
Sembla que era ahir que moltes grues grataven el cel de pobles i ciutats. Avui les grues han deixat de formar part del paisatge urbà i molta gent que aleshores va comprar enlluernada ara es grata la butxaca per a pagar l’elevat deute que va contreure. En època de grues grasses la majoria guanyava molt amb poca qualificació. En època de grues magres, molts han deixat pel camí els luxes que han donat aparença al seu breu èxit professional.
És ara quan molta gent s’adona d’allò que té realment: un gran deute per un habitatge sobrevalorat, que no pot convertir en diner líquid a curt termini, i cada vegada més dificultats per viure dia rere dia atès que els diners cada cop duren menys a la butxaca. Les dificultats diàries possiblement fan que molta gent encara no tingui prou consciència del problema que li pot representar la propietat que va comprar amb delit i que encara ha de pagar. Perquè és un greu problema individual, però també, i especialment, un gravíssim problema col·lectiu, que l’habitatge encara pugui estar sobrevalorat a hores d’ara en un 50 per cent.
Quan ja portem molta crisi feta, que determinats índexs econòmics com el que relaciona els preus immobiliaris d’un país en relació amb els ingressos dels seus habitants, o bé el que relaciona el preu de mercat de l’habitatge amb el del seu lloguer anual, continuïn situant l’Estat espanyol al capdamunt dels estats del món amb més sobrevaloració de l’habitatge és realment preocupant i problemàtic.
Aquestes dades ens indiquen que l’ajust que s’ha produït en els preus ha estat molt limitat respecte a allò que les regles bàsiques a llarg termini indiquen que hauria de ser, i amb una producció d’habitatge enfonsada com mai perquè no es pot assumir el parc de vivendes creat durant els anys de la bombolla.
L’impacte de la crisi a les arques de les administracions també ha provocat la caiguda lliure de la construcció pública, i, amb aquest panorama, la temeritat d’aleshores es pot convertir en una penitència molt més llarga que la que s’ha recorregut fins ara.
Les perspectives són extremadament crues a tots els nivells: les grans corporacions promotores que van créixer amb extrema celeritat per la seva capacitat d’endeutament van caient, les pimes i autònoms han deixat de cobrar molta feina feta per culpa d’impagats i no troben finançament per a sobreviure, i treballadors i famílies que ni tenen feina ni forma d’arribar a final de mes.
L’altra gran motor que podia suplir la iniciativa privada era l’administració pública. Les mesures d’austeritat espartana que l’Estat espanyol es veu obligat a complir per exigència comunitària també han obligat a la retallada radical de les inversions, que s’afegeix en molts casos als plans de sanejament i a la impossibilitat de pagar proveïdors en termini raonable.
El volum de feina que van arribar a tenir arquitectes i notaris ja no tornarà. Perquè no és bo per al país. Però fonamentalment perquè a hores d’ara és impossible per a la gent. El poc caler disponible ha de ser per a viure a curt termini però també cal destinar recursos per a formar-se a llarg termini. Qui no sigui capaç de quadrar aquest cercle virtuós que li permeti sobreviure avui i millorar per a demà ho tindrà magre.
Moltes famílies que van ser felices quan fa pocs anys es van convertir en propietàries, avui viuen la paradoxa que el gran obstacle per a la seva joia duradora és, precisament, la seva nova propietat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!