El bloc de Lluís Aragonès

Essencialment a l’estiu llegeixo totes aquelles novel·les que em guardo de Sant Jordi cap aquí i que no tinc temps, o no em ve tant de gust llegir-les en altres moments.

L’altra dia dèiem amb un amic que, al marge del que llegeixes perquè en tens una certa obligació o perquè t’obligues a fer-ho, escollir un llibre o un altre va molt en funció de tot un seguit de factors, igual com la predisposició per escoltar un tipus de música o una altra que deia en el post anterior. Hi ha una música per cada moment i també hi ha un tipus de lectura per cada moment.

Els llibres que recomanaré són aquells per llegir sota al rafal quan no et ve de dues o tres hores i no te n’adones del pas del temps…només alguna mosca emprenyadora i l’evidència que el sol ja fa estona que s’ha post i que no t’hi veus fa que te n’adonis que s’ha fet tard, que tens convidats a sopar i que tot plegat està molt endarrerit. Són llibres que enganxen i que es llegeixen ràpid.

Aquest estiu vaig llegint títols tant coneguts i reconeguts com:

Se sabrà tot, de Xavier Bosch

Una de les triomfadores d’aquest Sant Jordi i que es fa imprescindible de llegir per a tots aquells que ens agrada seguir l’actualitat periodística i política de casa nostra. Què hi ha de cert i de ficció… cadascú que imagini el que vulgui. Jo hi posaria les mans al foc….

Invisible, de Paul Auster

«No hi ha res autobiogràfic a Invisible, excepte que reflecteix la sensació d’algunes coses que em van passar quan era jove i ingenu i estava amoïnat per saber com era jo mateix i com era el món.» ens diu Paul Auster. El resultat: Invisible; una novel·la apassionada i intensament jove, una lúcida reflexió sobre els múltiples replecs de la identitat que revela alguns secrets provocadors.

El bulevard dels francesos, d’en Ferran Torrent

Mític Ferrant Torrent. Procuro llegir-ho tot…és una de les millors fórmules d’evasió. A la València dels anys seixanta, en plena dictadura franquista, tres joves comunistes —Josep, Felo i Teresa— manifesten el seu desacord respecte de la línia oficial del Partit amb conseqüències imprevisibles.

Olor de colònia, de Sílvia Alcàntara

Una preciosa novel·la que els amics de l’Espolsada em van recomanar l’any passat i que em va fer cap a les mans en forma de regalet. La vaig començar a llegir fa uns mesos i el vaig aparcar perquè me n’adonava que no el podia assaborir en la seva justa mesura. Ara en reprendré la lectura a la segona part amb més temps i més disposició. S’ha de llegir poquet a poquet tot i tenir una trama trepidant. Olor de Colònia evoca la vida d’una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d’una fàbrica. Una gran fàbrica que va més enllà dels llocs de treball, que és també l’escola per als fills, l’església, les botigues i les cases per viure-hi.

Tenim un nom, d’en Vicenç Villatoro

Una novel·la que explica una família a través del Barça, el sentiment barcelonista a través del conflicte d’una família i, amb una cosa i l’altra, els fils emotius i sentimentals de la realitat catalana d’avui mateix. Per anar fent boca….

I per moments més especials quelcom de poesia. Per aquest estiu una recomanació que m’han fet arribar i que vull traslladar-vos:

Joan Margarit, Poesía amorosa completa

Els seus poemes tenen el gust d’aquell vi aspre que no fa concessions, però que et deixa un final agradable i evocador… La seva poesia doncs és dura, contundent, però alhora molt humana i d’una gran sensibilitat. Joan Margarit és el poeta que recomana en un dels seus poemes que no es llencin mai les cartes d’amor. La vida ha estat duríssima amb ell (ha perdut dues filles), i el fet de ser arquitecte fa que exposi totes aquestes emocions d’una manera molt neta, molt gràfica.

Aquí en teniu un tastet per posar-vos la mel als llavis:

La llibertat ( Joan Margarit )

La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d’estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Són les places de toros amb cadires

damunt la sorra en temps d’eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat és quan comença l’alba

en un dia de vaga general.

És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l’exili.

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat. Són les cançons

de la guerra civil.

Una forma d’amor, la llibertat.

I Màrius Torres, en l’any del centenari del seu naixement, just el 30 d’agost…és l’autor de Cançó a Mahalta. Només aquest poema ja és un motiu brutal per llegir-lo i descobrir-lo plenament. La seva obra és impressionant, i sinó pregunteu-ho als de ponent que se l’estimen apassionadament. Us en deixo un tastet perquè en gaudiu amb l’olor del fonoll de fons…

El collar de caragoles ( Marius Torres )

En la seva modèstia amagades, ningú

no les veia entre els brucs i els espígols silvestres.

I el bosc n’està sembrat! Caragoles terrestres,

blanques filles de Gea, nebodes de Neptú,

no canten al seu corn eòliques orquestres

ni tenen altre mèrit que el d’haver mort per tu.

Que la seva poquesa faci el meu gest més nu

i més fàcil la tasca dels meus dits, tan poc destres.

Perquè sóc prou ingenu per fer-te’n un collar.

¿Què importa que no siguin caragoles de mar,

sonores del batec d’una platja perduda?

Tanca els teus ulls i escolta-les. Dins la seva espiral

hi sentiràs cantar, tremolosa i lleial,

molt fervorosament la meva ànima muda.

I una darrera recomanació per a tots aquells que tingueu canalla pre-adolescent o adolescent: juntament amb els llibres aconsellats de l’escola i altres que els hi puguin caure, regaleu-los-hi el Mecanoscrit del segon origen d’en Manuel de Pedrolo si encara no l’han llegit. És un llibre d’aquells de l’adolescència que t’acompanya durant tota la vida…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!