9 de juny de 2011
General
0 comentaris

La ciutadania indignada

Després de les eleccions de maig, el mes de juny és el de la constitució de les Corts Valencianes, del Parlament de les Illes Balears i dels ajuntaments. Parlamentaris i regidors prendran possessió i elegiran alcaldes i presidents per als propers quatre anys.

Tots votats pels ciutadans. I un nombre important d’aquests nous dirigents és qüestionat per bona part de la mateixa ciutadania. El PP governarà amb majories absolutes el País Valencià i les Illes Balears. Les investigacions obertes per corrupció hi són ben presents, i, malgrat això, costa veure’n algun símptoma desfermat de penalització entre els votants. Ara bé, sí que es palpa una conseqüència creixent: un desencís i separació de molts altres ciutadans envers aquest model de política i de mentalitat que la sustenta.

S’està estenent cada cop més la certesa que cal canviar aquest model i aquesta forma de fer. I com que la política sempre va al darrera de la societat, la pressió social és del tot necessària i convenient quan les fórmules polítiques convencionals estan perdent tota la credibilitat. Ja no es pot dissimular el trencament de la confiança entre els ciutadans i els seus representants, que té diverses expressions, des d’aquells que es queden a casa pensant “ja s’ho faran”, fins a aquells que acampen a les places i voten propostes de regeneració política. No hi haurà canvi polític si no hi ha canvi social, una reforma que comença en les mentalitats de tots nosaltres.

Els errors polítics que han portat a aquesta situació sumen un cúmul creixent d’indignació. Decisions de gran afectació econòmica com les adoptades pels governs espanyol i català no es poden prendre només seguint els dictats dels mercats, sense avaluar-ne l’impacte social ni les conseqüències, i sense contrapartides que atorguin una credibilitat ètica i estètica al reguitzell -més o menys coordinat- de mesures.

Perquè la brasa de la indignació d’una part de la societat creix en la mesura en què constaten que la solució queda en mans dels qui van ser font i origen del problema. I així s’escampa a Europa l’hegemonia d’una dreta cada cop més endurida que té encomanda la missió d’acabar amb la crisi quan ni en el seu pensament ni en la seva actuació en el sentit social de l’exercici del poder mai ha estat prioritari.

En aquesta dreta hi regna el sentit de l’ordre identificat en la imposició i que relega la convicció. D’aquell ordre públic maldestre i policial que revifa els problemes quan s’esllangueixen sols, que refusa atendre les arrels dels problemes i que, al seu lloc, necessita mostrar imatges de càrregues i reblar-les amb condecoracions posteriors.

El professor Manuel Castells ens diu que els qui tenen el poder construeixen les institucions a la seva mida, per conservar aquest poder. Aquells que hi han accedit i que l’ocupen tenen molta urgència per mantenir-lo, tant que costa en temps de crisi. Però les societats canvien i evolucionen, i, en la nostra, la manipulació de les ments és molt més eficaç que la tortura del cos.

La batalla del poder realment es troba a les nostres ments, que són xarxes neuronals connectades amb d’altres xarxes. Les seves connexions són fruit del sentit comú, de l’educació, de la convivència i de la personalitat. Aquests són els autèntics motors d’un canvi social, i els polítics que no ho sàpiguen veure a temps hi tenen molt a perdre!

Article publicat al diari digital www.tribuna.cat el 09-06-2011 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!