Espineta amb caragolins
O t’agrada molt o no t’agrada gens …no hi ha terme mig. És la menja típica de la festa major de Tarragona, i a casa nostra és un menjar típic d’estiu i de vacances. Els motius són obvis, qui no recorda aquella dita de preguntar si s’han menjat caragolins quan arribes tard a una cita després de dinar. És un plat ideal per fer sobretaula i perquè no et vingui d’una hora…
He de reconèixer que els preliminars també són entretinguts. En primer lloc s’han d’anar a plegar els caragolins que, a diferència dels caragols, no cal esperar que plogui, al contrari. Els trobes al gorets aferrats a les motes, sobretot de fonolls. Quan en tens mitja farradeta els rentes amb sal perquè treguin una mica la baba i els poses a bullir amb fonoll i totes les altres herbes aromàtiques que et vinguin de gust i una mica de sal.
Els caragolins, igual que els caragols, s’han d’enganyar perquè quedin tots sortits. És una pràctica una mica cruel, ho reconec. L’altre dia una persona m’ho comparava amb les curses de braus tot i que concloïa sàviament que si és un acte privat i no se’n fa escarni – o fiesta – no és tant reprovable.
En fi, mentre els cargols bullen amb el fonoll i la resta d’herbes fem un sofregit…i aquí cada u el fa a la seva manera. Jo faig el bàsic amb ceba, all, pebrot, tomaca, però també si pot posar albergínia i carbassó. Sofregim l’espineta – quatre o cinc bocins per cap aproximadament que els haurem tingut en remull durant tota la nit- i hi afegim un got de vi blanc i una mica de pebre vermell i un parell de bitxos. S’ha de vigilar molt amb la sal que, en funció de la salabror de la tonyina n’hi afegirem més o menys.
Quan ho tenim tot sofregit hi afegim els caragolins i ho cobrim tot amb aigua perquè faci xup-xup fins que es begui l’aigua.
Quan ja s’ha begut l’aigua ho deixem reposar una estoneta i ja està llest per servir.
Un bon vi blanc com per exemple un chardonnay jove de la Terra Alta
I si només se’n vol fer una tapa no hi ha res com acompanyar-ho amb un bon vermut Izagurre…
Un bon tall de síndria per postres. Cafè i un didalet de Chartreuse com a homenatge als tarragonins. El puro ja és una altra història…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!