Dr.Cat, l'esgarrapador
L'actualitat anticolonial
22 d'octubre de 2007
Sense categoria
3 comentaris
“YO NO ME LLAMO COSE-LUÍS”. DESCOLONITZA’T EL NOM, JA!. Per Max Headroom.
El dirigent republicà i vice-president de la Generalitat de dalt, Josep-Lluís Carod-Rovira, àlies Cose-Luís Pérez segons la Brunete mediàtica, va gaudir del seu minut d’or a la televisió de l’imperiet, el passat dimecres al programa conduït pel boncatalanet Lorenso Milà, Tengo una pregunta para ustet. Carod va superar en share als altres convidats que el precediren, el comunista penedit Gaspar Llamazares i el primer zombi català amb bloc propi, Cose-Antonio Duran i Lleida. Carod, va haver de defensar-se fins i tot de com es diu. La frase, ja és l’estrella del Youtube: Senora: Yo no me llamo Cose-Luís! Yo me llamo como me llamo, aquí, en la China Popular i en la otra. Però si bé aquella tiamaria del programa no tenia la raó amb el Carod, l’hauria tingut en canvi amb molts altres catalans que oficialment encara és diuen Antonio Casas, Miguel Farré o Jaime Parés. Cap d’ells podria pronunciar la frase del Josep-Lluís, perquè en el seu llibre de família encara consta amb el nom d’esclau.
Per això, converteixo la frase en eslògan, per posar nom a la campanya per la descolonització total dels nostres noms i cognoms. Descolonització onomàstica, ja!
Així doncs, que s’hi afegeixi qui li afecti, que la descolonització comença per l’onomàstica pròpia, triturada per centúries d’ignorància, mala intenció o zombisme meninfot. Ignorància al principi, perquè molta gent no savia ni escriure i el registrador colonial li posava el nom que entenia (recordo quan a la meva vesàvia, de cognom Tolrà, li van posar Tuá, perquè no tenia dents i era papizot); Mala intenció, més tard, per la burocràcia de l’imperiet que no suportava ni tan sols un nom o cognom que no fos francesitzat o espanyolitzat. Primer van rebatejar Sant Cugat com San Cucufate i després van venir pels Marcos, Jean-Louis, Jorges i Jose-Luises. I finalment, per culpa del zombisme subtil, hom ja troba normal que un es digui Parés enlloc de Perers, Farré enlloc de Ferrer o Casas enlloc de Cases. No ha estat així, en canvi, en els noms de família bascos, on els cognoms espanyolitzats o francesitzats ja només queden als que han tallat amb Euskadi i ja no hi viuen de fa generacions. La resta es diuen com mana l’Euskalzindia, que és el IEC d’allà.
La diferència només són les ganes de fer-ho, perquè amb el llibre de família a la mà i una visita al registre civil, podeu tenir el nom i/o cognom descolonitzat d’avui per demà. Quès espereu per poder dir ja ¡Yo me llamo como me llamo!, doncs?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sobre l’ortografia dels cognoms hi ha qui defensa el dret a mantenir Casas en lloc de Cases, o Farré enlloc de Ferrer, ja que la grafia també ens dóna informació sobre la procedència de la nostra estirp, és a dir, si provenim d’una àrea on es parla català occidental o oriental. És fals que “Cases” sigui més català que “Cases”. O sigui, que atenció…
En quant als bascos, que facin el que vulguin: De fet el millor fóra que cadascú es digués com li surtís dels dallonsis. Tant català és el que es diu Cosé, com Josep, Farré com O’Sullivan (perdó, Ó Sullivan, en perfecte gaèlic). En quant als espanyols, ni cas…
Rot Stewart.