Dr.Cat, l'esgarrapador

He de reconèixer que sense estar a les seves ordres, en Lluís Maria Xirinacs m’esperonava. Ja de quan s’estava dempeus al senat de l’imperiet o abans, ajagut a la Model de Barcelona, ja em provocava just l’efecte contrari: Si el veia dret allà a Espanya em feia venir l’acte reflex d’asseure’m a escriure sobre la seva acció. Si el veia per terra al carrer Entença em revoltava i d’un bot m’enfilava a organitzar-ne alguna. Normalment nocturna i alevosa.

Quan es va plantar a la Plaça de Sant Jaume, l’any 2000 el vaig anar a saludar i vam garlar una estona. Em va tocar, en el sentit de touché, quan parlava del poble en majúscula que no és simple massa amorfa, plebs, que en deia ell. Quan parlava de la construcció de l’arbre trenat cap a amunt i arrels avall. L’assemblea de les assemblees de les assemblees … Massa profètic i massa docte.

La penúltima la va armar al Fossar de les Moreres de Barcelona. I la policia i els jutges amb el seu nivellàs a l’alçada del betum, van tornar a picar. I en Xiri tornava a totes les portades de diari. La vetlla abans de la Diada, el vam trobar fent un cafè a la Via Laietana. En apropar-nos a saludar-lo, li vaig fer saber de la nostra acció de descolonització de les illes Medes. No va dir res. Enlloc de parlar, va somriure i es va apropar els dits polze i índex als llavis suaument. Mel!.

Però el darrer acte del mossén rebel si que no té igual. Per ser el seu darrer l’ha brodat. Culminant. Sublim. Apoteòsic. Serà incomprès per molts i fàlsament vanagloriat per altres, però n’hi haurà que ens treurem la gorra, per un gest difícil de superar. Un gest que si el sabem interpretar, farà que sigui el poble català sencer qui surti als diaris.

Comandant Pere Gil

Meda Gran, Catalunya Lliure

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!