Després de més de 20 anys de parlar-ne s’acaba d’aprovar una llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó. L’arribada al govern aragonès del catalanoparlant Marcel·lí Iglesias l’any 1999 va generer cert optimisme pel desenvolupament d’una normativa que cooficialitzés tant el català com l’aragonès al mateix nivell que el castellà però finalment la nova llei només les ha reconegut com a pròpies, originals i històriques.
Malgrat haver entrat en vigor aquest 30 de gener del 2010, qüestions tant importants com la definició de les zones d’utilització del català o l’assignació del pressupost necessari encara no s’han resolt. L’administració aragonesa s’ha donat un termini màxim de tres anys per poder adaptar tant el sistema educatiu com possibilitar l’atenció al públic, oral i escrita, en català. Les entitats defensores de la cooficialitat del català a la Franja de Ponent consideren aquest període és volgudament llarg. Probablement sigui cert malgrat semblar força raonable quan fa referència a canvis significatius com aquest en un sector com l’educatiu. El que no és raonable ni té gaire justificació lingüística possible és la creació d’una Acadèmia de la llengua catalana en terres aragoneses.
Si la nostra llengua ja diposa d’aquesta institució, l’IEC creat el 1907 que s’encarrega d’establir la normativa i l’harmonitza arreu del seu àmbit lingüístic no s’acaba d’entendre quines poden ser les funcions d’aquesta nova institució. O millor dit, malauradament és massa fàcil entreveure quina finalitat pot arribar a tenir. El PP, el PAR (soci de govern del PSOE aragonès) i la Plataforma No Hablamos Catalán que orbita al voltant d’aquests dos partits s’han mostrat sempre contraris a aquesta llei bàsicament perquè és neguen a considerar com a català la llengua parlada en les comarques orientals l’Alta i Baixa Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya del seu territori. La seva argumentació és poc, per no dir gens, acadèmica quan volen diferenciar amb un altre nom la parla catalana d’aquestes comarques. També és cert que el rebuig del PAR no és totalment unànime perquè alguns batlles d’aquest partit com els de Pena-roja (Matarranya), Saidí (Baix Cinca) i Castellonroi (Llitera) són defensors de l’oficialitat del català. Aquesta llei de llengües, pel què fa al català, ha estat un avenç però un xic aigualit sobretot per la inconcreció d’aspectes fonametanls i la dilació en el temps de la seva aplicació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!