L’any 2003 es va iniciar el projecte del Voluntariat per la Llengua organitzat pel Consorci per la Normalització Lingüística en el qual catalanoparlants ofereixen unes hores de conversa en aquesta llengua a persones que malgrat tenir una considerable base teòrica del català encara no han assolit l’hàbit de utilitzar-lo amb normalitat en les relacions interpersonals. Segons les dades oficials, aquesta inciativa ha estat i és un èxit rotund amb més de 25 mil parelles lingüístiques formades arreu de Catalunya.
Desconec la realitat d’altres comunitats lingüístiques similars a la nostra però considero que en una societat en la qual la població és mostrés més lleial a la seva llengua aquesta iniciativa seria innecessària. La nostra realiat però encara és lluny d’aquest horitzó ideal perquè el gruix proncipal de la comunitat pateix una profunda falta d’autoestima lingüística que impedeix que les persones nouvingudes tinguin més oportunitats d’utilitzar la llengua local amb normalitat i no pas com un fet excepcional. Dit d’una altra manera, la nostra submissió língüística és la clau, juntament amb la dedicació altruista de tots els voluntaris, de l’èxit d’aquesta iniciativa que ha estat premiada a nivell Europeu
En definitiva, estic satisfet tant de la meva experiència com a voluntari aquests darrers tres anys com de l’èxit d’aquest programa però ens hauríem de plantejar quin és el problema de fons perquè totes les persones amb ganes de millorar el seu català oral que he tingut, sense que estigui descobrint la sopa d’all, es queixen inevitablement del canvi al castellà quan el interlocutor esbrina que és nouvinguda, independentment de la seva compentència lingüística en llengua catalana o del seu desig expressat explícitament. I axò és el que hauríem d’aconseguir canviar si volem assegurar la supervivència i el seu creixement a llarg termini de la nostra llengua.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!