El primer estudi ampli i rigós sobre els hàbits de consum cultural de Catalunya ha constatat que el castellà encara és la llengua predominant en la majoria de propostes culturals a Catalunya. L’extrem negatiu d’aquestes dades el trobem en el sector audiovisual per una evident i flagrant falta d’oferta que l’entrada en vigor de la nova llei de cinema hauria de començar a corregir aviat i en el sector dels videojocs en el qual el català té una presència molt limitada i concentrada en l’àmbit més infantil. Les excepcions positives són en dos sectors, el teatre i les exposicions, en els quals l’administració pública té molta capacitat d’influència.
La tercera onada d’aquest estudi elaborat per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura també reflecteix que el consum de llibres en castellà pràcticament triplica el de català. Una de les raons que poden explicar aquest domini clar el trobem en el diferent criteri que segueix la població depenent de les seves llengües familiars. Les persones que tenen el castellà com a llengua habitual només llegeixen un 4% de llibres en català però les persones que tenen com a primera llengua llegeixen un 35% de llibres en castellà. El que no es pot saber amb les dades d’aquest estudi és quin d’aquest 35% de llibres llegits en castellà són d’autors estrangers amb traducció també al català. Malauradament és molt probable que un part significativa dels catalanoparlants, així com abandonen la seva llengua pel castellà a la mínima excusa posible a l’hora de comunicar-se verbalment, tampoc prioritzi el consum cultural en el seu propi idioma malgrat l’oferta editorial catalana és prou àmplia i diversa per satisfer les inquietuds literàries de la majoria de la població lectora de Catalunya.
Les dades recollides en el sector musical es poden dividir en dos apartats. La música gravada, és a dir, escoltada a través d’un equip de música i la música en directe. En el primer cas, la proporció de música escoltada en català és testimonial comparada amb l’escoltada en anglès o castellà. Difícilment podria ser d’una altra manera si tenim en compte la imposició del dictat de la indústria discogràfica internacional que marca el contingut musical de la majoria dels grans mitjans de ràdio. És a dir, el sector de la ràdio dedicat, principalment, a la difusió de música està fortament condicionat pels interesos i presions dels grans segells musicals. En canvi, si fem referència a la música en directe la situació no és tant magra perquè, malgat tot, el català representa un 21%, respecte el 34% d’anglès o altres llengües no oficials i del 45% en castellà. Un altre factor decisiu positiu és el resorgiment en aquests darrers anys de l’escena musical catalana. Aquest moment fèrtil tant pel què fa a la quantitat de noves propostes musicals elaborades, madures i creatives com a la qualitat i diversitat d’aquests nous grups han fet que propostes musicals com Mishima, Manel, Els amics de les Arts, Élena, Roger Mas, Cesk Freixas, … tinguin molt èxit i aquest fet ha impulsat la seva programació tant als actes organitzats pels ajuntaments (festes majors, inaguracions, …) com en el conjunt de sales de concerts repartides pel territori.
Encara queda un llarg camí per tal d’aconseguir que el consum majoritari en tots els sectors culturals sigui en la llengua pròpia del territori malgrat que segons aquest estudi les persones catalanoparlants consumeixen més oferta cultural que els que tenen com a llengua habitual el castellà. I aquest fet en un país més normal hauria de ser un factor que ajudés a assolir la normalització lingüística també en aquest àmbit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!