BioSofia

Del fútbol a la construcció nacional. Vull rescatar  per la seva actualitat una entrevista amb Xavi Hernàndez. Caràcter guanyador, el seu, que ràpidament anem incorporant tots en els nostres afers. Ara Madrid ens planteja nous reptes. N’hem de sortir enfortits. Com el Xavi, com el Barça. Del futbol a la consecució de la independència.

UNA PREPOTÈNCIA A ABATRE 

Tornar-los a guanyar aquest any els faria molt de mal.

Sí, és una motivació que ens han donat el futbol i el Madrid. Amb una aposta de planter, gastant-nos ni una desena part del que ha gastat el Madrid, també podem ser competitius, amb una filosofia clara. Això ho duem dins, aquesta motivació. Vosaltes dèieu: “I ara què, caureu en la desídia, l’apatia…”. Doncs no, al contrari. Això ens ha ajudat moltíssim, ja des de l’estiu. Penses: “Que cony, aquests gasten diners, doncs ja veuràs tu”. Això ho portem dins.

S’ESTAVA COVANT DES DE CRUYFF

Sent que és la plenitud d’una cosa que va començar fa 20 anys?

Sí, hem de ser sincers, això ho va canviar Cruyff. Va canviar la filosofia. No teníem un patró de joc específic. Hi havia gent de talent, com Carrasco o Calderé, però no teníem un patró clar, anàvem per Europa a veure què passava. I el fet de ser com som els catalans, de tenir certa por, no ser gaire optimistes, no ens ajudava. I va arribar Cruyff i va canviar tot.

 Ara només se’ns mira a nosaltres. Al Madrid els fan preguntes del Barça, i fa uns anys jo responia deu preguntes del Madrid i dues d’aquí. Ara és al revés. Això ho hem aconseguit per haver guanyat, perquè la filosofia era la mateixa. No sorgia del tot, no tocàvem la tecla, i el Pep l’ha pitjat, amb la motivació, el treball, la professionalitat i també els petits detalls, que són fonamentals

CONVICCIÓ GUANYADORA 

Creu que han canviat el caràcter del “Patirem”, de l'”Ai, ai, ai”?

El nostre sí, el de la gent potser menys. El rival encara creua el migcamp i se sent cert murmuri al Camp Nou. És així. Nosaltres no, tinc el Puyi aquí, el Piqué allà, i trenta metres al darrere. I així amb tots els equips que vénen.

Tot i que han fet de la humilitat bandera, s’han sentit invencibles?

No. Al contrari sempre el respectes i saps que és molt difícil guanyar, però surts convençut, això sí. Penses: “Les coses han de sortir. Si juguem com ens entrenem, com mínimament estem jugant…”. Vas convençut de guanyar.

LA FUSTA DEL LÍDER 

Tal com sembla des de fora, ¿Guardiola és qui té aquesta capacitat de convicció?

En això és un número 1. Ja comunicava quan era futbolista, ho volia tenir tot calculat. És una persona que sap transmetre. Igual un altre jugador del Dream Team també va mamar el que ell va mamar amb el Cruyff. Però ell ho sap transmetre. És una persona que t’arriba. Igual penses blanc i et diu que és negre i al final veus que sí, que era negre.

Ens pot posar algun exemple?

Ens va tocar el Bayern i tothom estava una mica així, i a més jugàvem l’anada a casa, va venir ell i em va dir: “Escolta, tu deixa’m a mi“, convençudíssim, i això t’ho transmet. A la final de la Champions, o al Bernabéu, ens deia: “Us donaré la clau i guanyem segur, nois”. Cagum… I tot l’equip que té, el Tito, l’Aureli… És un treball de grup, una feina espectacular, d’hores, i ens ho resumeixen en 5 minuts, tot mastegat. T’asseus i ja saps com és el contrari.

Quin missatge hi ha darrere les llàgrimes de Guardiola?

Un treball extraordinari. M’imagino que ell també ha hagut de patir. Les primeres jornades de la Lliga passada, perdent a Sòria, empatant, segur que pensava “A veure si això em ve gran, si és massa aviat”, situacions que segur que li vénen al cap. I a part, ha posat la seva gent. Ha confiat en l’Emili Ricard, que és de tota la vida, en l’Aureli, el Tito, companys a La Masia, l’Estiarte, que és íntim seu, el Pepe Costa, que també el coneixia de fa temps i molts més… Plorava perquè no és només un triomf d’ell, sinó d’un staff que ha entrat i ens ha fet guanyar. I perquè és molt culer i ha patit molt a Can Barça. És un cúmul de coses. 

Vostè ha plorat aquest any?

Sí, d’impotència. I crítiques personals n’he patit 200.000. He hagut d’aguantar que era elcàncer del Barça i que si jugava jo l’equip no podia guanyar mai a la vida. Això ho he sentit per la ràdio, anant en cotxe, i només fa tres anys. Però són situacions que a miem fan ser fort. Un altre s’ensorraria, i a mi m’ha ajudat. No els tinc cap rancor. Sóc així, sóc competitiu. Per exemple, això em motiva: I l’Amor 17 títols i jo 12, doncs això s’ha de superar. Sóc molt competitiu. Amb el Puyi ho parlem. Diem “Estem a prop dels 100 partits a la selecció espanyola”, és una il·lusió. O aquí, guanyar cinc Champions i vuit Lligues. Això seria històric. Això em motiva. I fa que li demanis al company més i més. No sóc gens conformista, sempre en vull més…..

hi ha compromís, hi ha pinya, és com una família. És com l’escola del Barça. A vegades penso que m’estic entrenant al primer equip i tinc la sensació que sóc al cadet, al juvenil, amb gent catalana, les bromes que fèiem quan teníem 15 o 16 anys. És una sensació molt bona.  

LAPORTA 

S’ha sigut injust amb Laporta?

Jo crec que sí. Amb nosaltres s’ha portat molt bé, com tots els directius, també els que van marxar. Laporta sempre ha estat molt proper. És molt culer, una passada, sembla un forofo. Ha rebut crítiques, perquè a Catalunya som així amb els que manen, però per mi mereix deu punts.



CATALÀ FINS A LA MOLLA DE L’OS

Vostè també és molt culer i molt català, també en les aficions…
Sóc un malalt dels bolets. Els conec tots. Ja anava a caçar-los amb el meu avi, també amb el meu pare. Aquest any ens hem escapat a Osca i tot un parell de dies. Espectacular. Em relaxa molt. M’hi deixo l’esquena buscant-los. [Riu.] La sensació de trobar un rovelló és com la de fer un gol.

Ha caminat molt per Catalunya?

M’ho conec tot. Els Encantats, la Garrotxa, Tarragona, el delta de l’Ebre, però anem una mica tapats per anar d’incògnit. Això sí, a Montserrat, ves per on, no hi he anat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!