BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Veritat o mentida? “La castedat és la pitjor perversió sexual”
Anatole France: “La castedat és la pitjor perversió sexual”. Veritat o
mentida? ens proposa Adolf Bertran en els seu espai dintre d’ El matí de
Catalunya Ràdio. Miraré d’aportar-hi la meva reflexió.
Així que, segons Anatole France, la castedat no és només una perversió
sinó la pitjor. L’Antoni Bassas recordava que hi ha perversions que esfereeixen,
cosa que no poden afirmar de la castedat, si més no d’entrada. Si tenim present que
moltes novel.les d’Anatole France tenen una temàtica històrica, podem suposar
que més aviat volia fer palès l’enorme patiment que aquesta pràctica catòlica
ha comportat per a milions de persones al llarg dels segles. El patiment que aquestes
persones han hagut d’aguantar i el que elles han infligit. Sense els problemes causats per la castedat moltes llars
catòliques haguessin tingut la possibilitat de viure més felices, per exemple. Moltes
dones s’haguessin estalviat l’acusació de bruixes i la foguera.
Els que han
estat en contacte amb el discurs catòlic podrien estirar encara més aquest
llistat. Com jo mateix, que des dels 10 anys vaig estar enclaustrat en
noviciats diversos i exposat totalment al bombardeig obsessiu a favor de la
castedat reprimida. Esmentaria, per exemple, que no ens donaven plàtans de
postres per evitar converses obscenes o
que rebíem el consell de mirar al sostre quan orinàvem per evitar mals
pensaments! Algú pot pensar que això no fa mal a ningú. Aparentment. Perquè
aquestes perletes més aviat còmiques són reveladores d’aquell bombardeig de què
parlava i que tenia concrecions més serioses que ara vull estalviar al lector.
Adolf Beltran entrevista cada setmana a un personatge que pugui oferir-nos
una visió personal i àmplia sobre el
tema de reflexió. Aquesta vegada ha convidat al jesuïta Xavier Meloni. Un
encert. Ha enfocat la castedat de forma totalment positiva i allunyada de la
visió negativa de la naturalesa humana i els seus impulsos. Per al jesuïta la castedat és una forma de canalitzar l’energia
psíquica cap a objectius d’espiritualitat. No es reprimeix res, es reorienta. Freud
en diria un desplaçament, concretament una sublimació, com va remarcar una oient.
Jesús no parla de sexualitat, als fariseus, en canvi, els obsessiona i hi veuen
un problema. El jesuïta pensa que si el cos fa por és perquè és un desconegut:
en comptes d’abordar el seu coneixement es mira de posar un mur forçat contra els
seus impulsos. Xavier Meloni aposta per la continència ben assumida i no per la
repressió. La continència permet descentrar-se de la pròpia satisfacció per
dirigir la mirada cap a l’altre.
Sembla, doncs, que a partir d’ara el discurs catòlic sobre la
sexualitat també es reorienta. Ja no sentirem a parlar més del pecat de la
carn, de la necessitat de triar l’esperit per sobre de la natura, ni del fet
que la carn vehicula les forces del mal, que el plaer carnal ens posa a
l’altura dels animals ni coses semblants.
Per desgràcia el discurs de la majoria de capellans no variarà i la veu
dels que parlen com aquest jesuïta seguirà sent minoritària. Ja fa temps que en
cercles teològics s’escolten propostes semblants, però no han tingut la fortuna
de fer aparcar els vells esquemes defensius respecte dels impulsos corporals.
El discurs de Xavier Meloni és atractiu, però no deixa de ser
idealista. És bonic, però no s’adiu a la realitat de la naturalesa humana. El
mateix jesuïta, a la pregunta sobre com portava personalment el tema, amb un
somriure ha contestat que hi ha de tot. És a dir, la tossuda realitat obliga a la
intervenció repressora de la voluntat. Expressions com “integració de la
sexualitat” o “gaudi del cos”, quan s’ajunten a la paraula “castetat”, perden
el seu sentit i esdevenen fum. Els impulsos sexuals no estan aquí a la lliure
disposició de la voluntat sublimadora de
cada l’usuari. El jesuïta parla de l’energia sexual com si es pogués reorientar
a voluntat pròpia. No és així.
Bé, cal matisar. En part sí podem reorientar i modular la intensitat d’aquest
impuls. L’experiència de molts ens diu que aquestes pulsions perden virulència,
es sublimen, amb l’estudi, l’esport, la investigació, l’acció humanitària, etc.
Voluntàriament podem provocar la pujada del desig o bé minvar-lo, o posposar-lo.
Ara bé, els mecanismes de defensa, com la sublimació, tenen els seus límits, i
els impulsos uns mínims a satisfer de la forma que els és natural (busquen
l’objecte que li és propi, dirien els psicoanalistes).
Els humans tenim la tendència a mesurar la importància d’una cosa per
la seva espectacularitat. Els danys d’una sexualitat mal portada no provoquen
la mort de ningú. No satisfer la sexualitat pot semblar menys important que
deixar de menjar o de dormir. Les conseqüències d’una sexualitat mal orientada són
més aviat psíquiques però igualment reals. No
maten l’ésser humà però maten la seva humanitat, perverteixen els seus fantasmes,
la seva visió del món i la seva
actuació envers els seus semblants. Es pot sublimar, sí, però només en part. I, cosa molt important,
la sublimació no es pot imposar, com
es pretén fer amb els monjos, monges i sacerdots. Ha de venir com a conseqüència de les preocupacions i
ocupacions nobles de l’individu, mai al revés – i sempre serà parcial. Per això
podem constatar que en la major part dels que fan vot de castedat sorgeixen les obsessions, visions perverses del que
és natural, incomprensions i un interès
mig conscient de fer repercutir sobre els altres el sacrifici que ells
s’autoimposen.
Una oient, molt encertadament, dubta de la sinceritat dels que
critiquem la castedat catòlica, però que no la critiquen en els budistes. Al
contrari, en els orientals entenem tots que és un senyal d’espiritualitat.
Reconec que jutgem les coses del catolicisme amb una exacerbació i hostilitat
que pot esbiaixar el nostre criteri. Si la castedat és malaltissa per a uns
també ho ha de ser per als altres. Ara bé, jo no puc parlar dels orientals per
desconeixement. El que he dit ho puc ratificar per als d’aquí i els oients del
programa en general també es van manifestar molt crítics. No puc parlar dels budistes,
però els exemples personals esmentats i els que tothom pot aportar indiquen
clarament que el celibat afecta clarament el pensament i l’actitud de
capellans, religiosos i religioses. I si els temes de l’Església Catòlica s’aborden
amb exacerbació és perquè la seva voluntat intrusista ens obliga a una actitud defensiva i hostil.
El que sostenen els capellans té incidència en la nostra societat. La seva voluntat
d’orientar les consciències de tothom i d’influir sobre les lleis civils és
irritant. Els desordres derivats de la seva castedat tenen una repercussió
sobre el conjunt de la societat, cosa que no s’escau en les societats on viuen
els budistes.
El bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, assegura que hi ha menors
d’edat que consenteixen mantenir relacions sexuals i que "fins i tot, si
et descuides, et provoquen".
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si ens atabalen amb el sexe desvien la nostra atenció del que realment ens fa mal, la butxaca cada cop més buida. Així deixen en pau els capitalistes i a nosaltres ens adormen la ràbia provocada per la pujada de les hipoteques, el mejar pels núbols, la mentida de l’IPC oficial, la diferència creixent entre pobres i rics (si el PIB puja i els preus també algú hi guanya una calderada!). Poder amb poder van de bracet!