BioSofia

Coneixeu l’ expressió “Panem et circenses”? Doncs és de Juvenal,
escriptor satíric del s.i d.C. que també va estampar l’idea que
avui ocupa la nostra reflexió. Ho va dir així: “A Roma tot té un preu”. D’ell
són aquestes altres que també coneixereu: “Sed quis custodiet ipsos custodes?”,
qui vigilarà els mateixos vigilants? (VI 347–348) o “Mens sana in corpore sano”
(X 356)? Ben actuals, oi?

Sobre el tema de la capçalera, vosaltres i jo, tenim tots un preu? Us
considereu insubornables? Heu renunciat als diners que provenien d’accions
immorals? O sou dels que penseu que tothom s’acaba corrompent d’una manera o
altra? Creieu que no hi ha altres regles del joc que el profit personal a
qualsevol preu?

Adolf Beltran ens ha preparat, com cada setmana, l’aperitiu de la
reflexió que ens pertocarà de fer a cada un de nosaltres. Un aperitiu molt
matisat en boca i que passa molt bé.

Veritat?

“Com tots els tòpics, la dita arrossega una gran veritat. Després de
molt recercar, trobaríem algú que se n’escapa, però seria purament una
excepció. El normal és vendre’s, uns més car, altres més barat… Com ho
il.lustra aquest acudit de “Plató i un ornitorinc”. És en un bar. Un home li
pregunta a una dona: te n’aniries al llit amb mi per un milió d’euros? Ella: un
milió? em sembla que sí. Ell: i per dos euros? Ella: Au, qui et penses que sóc?
Ell: això ja ha quedat clar; ara només resta discutir el preu.”

“Per diners tots acabem per fer coses que sabem que estan mal fetes. Al
capdavall és la forma com s’aguanten les dictadures, per exemple. No creièssiu
pas que és degut a la repressió violenta. S’aguanten fonamentalment perquè la
gent es ven, i ven als altres, per un plat de llenties. I en la nostra societat
democràtica i capitalista tots fem de més i de menys amb l’ètica, segons ens
convingui. Qui no ven les intimitats, enganya o manipula, destrueix… Som més
mesquins que no ens pensem: tots, arribats a un punt de l’oferta, ens venem!”

Mentida?

Adolf Beltran sap donar-li la volta al tema i defensar estrictament el
contrari. Avisa que ho fa per professionalitat i no pas per diners! Les visions
oposades ens ajuden a pensar, a comparar els arguments i a buscar-hi matisos.

“Hi ha molta gent que sap com Nietzsche que allò que té preu té poc
valor. Allò més important és poder-se mirar el mirall sense amoïnar-se per
haver de dissimular els pecats com aquell que dissimula la panxeta. Res no és
comparable a la satisfacció de viure èticament i tenir la consciència
tranquil.la. És mentida que tothom tingui un preu. Això és el que es creuen i
volen fer creure els que sí que es venen. Es consolen pensant que allò que fan
mal fet ho faria tothom. I es justifiquen explicant que si no ells, aquella
“oportunitat” deshonesta l’aprofitaria un altre. Però no, hi ha gent molt
sencera que en dictadura resisteix les pastanagues del poder i que en
democràcia resisteix les temptacions del capital.”

Els oients.

Agustí recorda una altra dita: “Tothom té un preu i qui no té preu no
val res.” En la nostra societat qui no et veus recompensat pel preu del client
que et compra el producte, no vals. Si no es valora el que fas, tampoc ets
valorat. Si no et paguen, no valoren el teu treball. En el sistema de mercat es confon vàlua i
preu. La frase que ens recorda l’Agustí i que he comentat, de fet, surt de la
idea sobre la que estem reflexionant, però és un bon moment per a recordar-la.

El preu no necessàriament és el monetari, se’ns pot pagar amb vanitat, reconeixement
social, poder, estimació…

“Hi ha qui ha resistit la tortura i no ha resistit
l’adulació!” (Raimon).

No tothom té un preu per a les mateixes coses! El poder
potser corromp més que els diners. Hi ha que té cabassos de diners però creu
que li manca el reconeixement social i aleshores amb aquests diners intenta
aconseguir llocs de prestigi com la presidència d’una entitat com ara el Barça.
Per tant, el seu preu no està en els diners sinó en l’ostentació d’un lloc
social. (Manel de Sant Pere de Vilamajor)

“El meu preu són els fills.” (Susana d’Olesa) Aquesta senyora potser
vol dir que tal vegada per a beneficiar els fills acceptaria de fer el que
moralment no acceptaria de fer en benefici propi, com fer servir influències
per obtenir una feina.

La convidada.

Monika Zgustova, autora de “La dona silenciosa”, és la convidada de la setmana per conversar
sobre el preu de la pròpia dignitat. Afirma que desgraciadament moltes persones
es venen, venen la seva dignitat a baix preu i al millor postor. Però ella ens parlarà
més aviat de les persones senceres, les que no es vinclen. La Monika en coneix un
exemple molt proper: el seu pare. Sota la Txecoslovàquia stalinista, el venien
a buscar de matinada, cosa tant típica de la policia secreta, l’empresonaven i
el sotmetien a tortura. “Tornava torturat, però no doblegat.” I va resistir el
més difícil, l’adulació. Les autoritats li prometien una vida regalada i més
bones condicions de treball tan per a
ell com per als seus fills a canvi que col.laborés. Sota tals pressions, va ser
determinant el recolzament familiar, de la dona en particular. Ella també sabia
que el valor més alt es conservar la pròpia dignitat.

“Ni la salut ni la mort o
la vida són tan importants com conservar la dignitat personal.”

Doncs, fins i tot avui, en una situació tan diferent, el seu pare li
serveix a la Monika d’exemple i de guia. A ell encara s’hi adreça per trobar el
millor consell en moltes situacions compromeses de la seva vida. “Fins i tot
ara que ja fa un any que va morir li continuo preguntant què faria ell en tal o
qual situació.”

“Sempre, en tot tipus de societat, hi ha la temptació d’aconseguir
certs avantatges, comoditats o prestigi, a canvi de saltar-se algun principi
moral.” La Monika ens posa l’exemple que més li toca de prop, el dels
escriptors. Ho exposa més o menys així: “Tu voldries editar en una editorial
més potent, amb més mitjans de promoció, que pagués millor el teu esforç, que
et deixés treballar amb millors condicions, etc. I aleshores se t’acut que si
faig tals coses, si faig certes concessions literàries per a lectors més
superficials, si coquetejo una mica, si …, coses que tots sabem que
funcionen, aconseguiria l’acceptació d’aquestes editorials, però, és clar, això
no està bé! Això és rebaixar-te a tu mateix, és perdre una petita parcel.la de
la teva dignitat.”

Adolf Beltran, en un cop d’inventiva, li proposa una situació hipotètica.
Posem per cas que en la seva pròxima novel.la l’autora es fa tan i tan famosa
que rep ofertes milionàries per escriure sobre la seva intimitat. Què faria?
“Pots vendre la teva intimitat si hi ha gent interessada. Però jo no ho faria.
La intimitat és una cosa única per a qualsevol persona.” És per tant, el més
preuat. “Si l’exposo la perdré, deixarà de ser intimitat.”

“Que al cap d’uns anys
un estigui descontent amb si mateix, és el pitjor que li pot passar.”

Kant: “Allò que té preu pot ser substituït per una cosa equivalent, en
canvi, allò que es troba pel damunt de qualsevol preu i, per tant, no admet res
equivalent, això té una dignitat.” És a dir, preu i dignitat són valors
contraposats.

Això s’acaba, amics. El Bassas se’n va i amb ell aquest espai, ens
diuen. Fa ràbia que hagin rebentat el programa de major audiència. Un cop inadmissible contra la llibertat d’expressió. La veu de Bassas aquests dies ha estat admirable en
dignitat i professionalitat: ni una queixa sinól a millor alegria en totes les
seves intervencions. Segur que ens en té preparada una encara millor. Fins
aviat, Adolf Beltran, Antoni Bassas i tot l’equip!

En un bloc pròxim m’afegiré a la idea de fer un recull de les millors
frases que s’han escoltat en aquest espai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!