BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
No som res. (popular)
L’home és un ésser per a la mort. (Heidegger – Ésser i temps)
Venim de la terra i a la terra anirem;/ en la terra vivim,/en la terra serem. /Som el gran fum de la terra. (Raimon – Som)
La realitat de la mort tradicionalment vesteix de negre les nostres reflexions. Epicur es va quedar ben sol en explicar-nos que no l’ hem de témer. Inútil fins ara. Sense cap mena d’arrogància intentaré reconfigurar el xip cultural i reprendre el discurs d’Epicur.
Sóc una persona, no només un cos. No vinc de la terra ni sóc terra. Vinc de la vida, de la vida dels pares. I seguiré en vida quan el cos mori. Seguiré en vida entre els vius, no en cap lloc enlairat ni en cap estat de fantasia. Seguiré en vida perquè vaig deixant i deixaré un rastre de vida.
Vinc de la vida i seguiré en vida. Una vida que altres viuran per mi. En el record estàtic d’alguns, però sobre tot en la petja vital inserida en l’esperit de molts; en la influència, gran o petita, bona o no tant, que deixaré en el meu entorn. L’home és biologia i cultura: a més d’un organisme viu, crea maneres de ser i de viure que transmet. En la cultura tots hi participem, uns per a mantenir-la, altres per a modificar-la. Tots som subjectes de cultura, uns per enriquir-la, altres per empobrir-la. Els humans conreem una activitat espiritual que no s’esfuma. En la vida dels que continuaran, doncs, hi haurà un deix de mi que romandrà.
En cadascú de nosaltres continua el llegat de tota la humanitat anterior, sobre tot la més propera culturalment parlant. Dels meus pares no només he desenvolupat els gens sinó que d’ells em perviuen mil rastres de caràcter i actitud. Que modifico, adapto o corregeixo i combato, però són rastres seus en mi. I dels avis, dels amics, de la família sencera, dels avantpassats tots que em van llegar unes condicions econòmiques, biològiques, culturals. Si sóc conscient que la meva vida és un nòdul lligat a la xarxa vital humana, podré conscienciar també el meu futur post-mortem en tots aquells en qui de prop o de lluny he tingut una certa influència. Vinc de la vida i en la vida romandré.
Sento contradir el meu apreciat Raimon, però no m’esfumaré. De fet, des del meu primer moment de vida i encara abans, jo ja he influït en el meus pares i familiars. D’ells rebo la vida, però els dono el goig de ser pares. Com vaig explicar en un bloc anterior tots som imprescindibles pel simple fet de viure. Algú ens espera i espera alguna cosa de nosaltres. Això deia Viktor Frankl als seus companys del camp de concentració nazi. Aquest és el nostre destí, un destí participat pels altres. Aquest destí dóna sentit a la nostra vida. Un sentit renovat i acolorit de manera específica en cada moment. Segur, quan el cos mori la meva petja vital romandrà en molts altres.
Mentre el cos es mantingui viu puc conscienciar aquest corrent vital i el puc sentir emocionalment. El meu cos viu i la meva persona pot seguir prenent decisions i sentir el goig de l’aventura de la vida. Sé que moriré i quan hi penso sento més les ganes de viure. Quan el cos digui prou, podré estar satisfet del que he viscut. Perquè l’últim moment sigui més de vida que de mort, és bo que ja ara m’acostumi a mirar el passat amb cert orgull per la feina feta, feina que per sempre més deixarà una empremta en molts altres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és el de no saber veure la feina que he fet… No em sento orgullosa de mi o contades vegades me n’he sentit. Serà que no em valoro… només valoro als demés. No n’aprenc. No sé, de què sentir-me orgullosa francament.
Felicitats pel bloc i salutacions cordials.
També és cert que els occidentals tenim una relació poc sana amb la idea de la mort. L’apartem de les nostres vides, la defugim, quan en realitat és, sens dubte, el final ineludible del nostre camí. A Orient, tot això, ho saben portar més bé, i que consti que jo no sóc d’aquesta gent empaltada de filosofies orientals gairebé sempre inintel·ligibles per a nosaltres.
Els autors clàssics i els barrocs tenien molt en compte un tema universal de la literatura. La idea del “memento mori” (recorda que moriràs) i confegien poemes “tremendos” per tal que el receptor no oblidés quin era el seu destí. No és que jo vulgui ara treure això a col·lació, perquè sóc una defensora de la vida i del petits moments. De fet, estic d’acord amb l’article. Però volia fer aquest comentari.
L’altre dia, veient una sèrie de televisió d’aquestes de crims, hi va haver algú que va preguntar: ¿Causa de la muerte? I el científic, fent gala d’un sarcasme i d’un enginy a prova de bomba, respongué: “La vida. La causa de la muerte siempre es la vida”.
Perdoneu, no hi ha cap intenció de ser pesimista. Era només com donar-li la volta a una moneda per veure-li l’altra cara.
Anna M.