BioSofia

En un moment donat ens hem pogut sentir
víctimes. Avui sol ser freqüent retrocedir a la infància per trobar-hi la raó
de les desgràcies actuals. Un mal ús del concepte de trauma infantil ens ha
acostumat a furgar en el passat per anar-hi a trobar problemes. Esdeveniments
desafortunats d?aleshores es converteixen en dolorosos protagonistes que
condicionen el present i el futur.

És una deriva de les tesis freudianes. No en
discutiré l?avenç en el seu moment. Se suposa que els records dolorosos s?han
de validar, explorar, processar, resoldre per reconvertir-los per aquesta
alquímia de despatx en records feliços. Ara bé, per la Psicologia Positiva els
records dolorosos de la infància no els hem de considerar una patologia. La
infància és vulnerable i el sofriment n?és un ingredient normal. El patiment
ens fa humans si el sabem transcendir. No anul.lar. Sense experiència de
sofriment en algun moment, no hi ha vida.

Hi ha persones que deixen que el lament es faci
amo del seu present. No els falten raons per sentir-se víctimes dels bancs i
les seves hipoteques, de les indústries contaminants, dels intermediaris
comercials, de la publicitat enganyosa, etc. També el país es pot sentir a
mercè de les decisions hostils de l?Estat espanyol i víctima dels constants
atacs a la nostra economia i a la nostra identitat cultural.

A la consulta en Marc acabava de narrar-me el
constant assetjament sexual del ?matón? de la seva classe durant els anys de
l?antic BUP. Vaig caure en l?error de compadir-me?n.

–
Ets una víctima, vaig dir-li pensant fer-me eco del seu sentiment.

–
Víctima! va dir com per inèrcia. No, no, no sóc pas una víctima! Me?n vaig
sortir!

Moltes persones no són capaces de tenir aquesta reacció.
Porten el patiment amb elles eternament. Es defineixen pel seu patiment. Això
soscava el seu poder personal i contamina la lectura de la realitat, actual i
passada. Sentir-se víctima només porta a la complaença. Estanca. Lamentant constantment
el passat , les persones s?impedeixen d?avançar cap a noves fites.

Sentir-se víctima no depèn de les actuacions
malèvoles o equivocades dels altres, només depèn d?un mateix. Els altres ens
poden ferir, però només jo puc sentir-me víctima. Sé que sóc o he estat víctima, però no me’n sento. Això no vol dir que la
resolució del dolor passi per negar-lo ni que, tocats per la síndrome d?Estocolm,
haguem de continuar ?llepant l?aspra mà que ens ha fermat des de tant temps al
fang? (Salvador Espriu: Indesinenter).

Per esbandir-se el victimisme només cal
estimar-se. Només cal posar una preuada atenció en les nostres forces i els nostres
potencials. A partir de l?estima de nosaltres mateixos rellegirem el passat.
De les adversitats, en veurem, per sobre de tot, la nostra capacitat per fer-hi
front. Alimentarem la nostra estimació pròpia amb l’ orgullosa mirada sobre els
èxits obtinguts. Així esdevindrem animats lluitadors per guanyar cada bri de
vida, cada instant d?elecció, cada petit
espai de llibertat.

Sentir la vida és sentir les pròpies forces en actiu avenç per millorar el
present.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!