BioSofia

No tinc llibertat per a matar. No em sento amb cor de fer-ho. Constato
que em manca la llibertat interior per a portar a terme aqueta malesa i moltes
altres, En sóc incapaç. I me n’alegro! Sortosa esclavitud!

No tinc llibertat per a sobrevolar la meva
ciutat per mi mateix. Com m’agradaria! Però no tinc ni ales ni cap propulsor
natural que m’ho permeti. Aquesta vegada és la ignorant naturalesa la que
s’apunta a prohibir. Bé, tampoc no em sap pas greu!

No tinc llibertat per llegir un llibre de mecànica quàntica. Treia molt
bones notes de mates i física, però algú em va dir que havia d’estudiar el
batxillerat de lletres (O tempus, o mores!) i ara em sento incapaç de poder entendre ni un
borrall de mecànica quàntica. No en tinc llibertat. Què hi farem!

No puc dir mentides. Tampoc en tinc la llibertat. És que no en sé,
caram! No és una qüestió moral com en el cas de matar. No tinc cap problema moral
per a deixar anar alguna mentida si això em salva d’un mal tràngol; només m’ho
prohibiria si la mentida ferís a algú. Però el cas és que no en sé de dir
mentides i, per tant, no em veig capaç de dir-ne. No en tinc la llibertat.

La naturalesa em prohibeix volar, la moral em prohibeix matar, els meus
hàbits em prohibeixen dir mentides, els meus coneixements no em permeten llegir
mecànica quàntica, etc. I tanmateix em sento força lliure. [L’única llibertat
que trobo a faltar és la del meus país sotmès a l’espoliació i a les lleis
d’Espanya. Però això seria entrar en el terreny de la llibertat col.lectiva.]

Els adolescents, en canvi, estan delerosos de llibertat. Asseguren
enfurismats que no són lliures, que no els deixen… arribar a certes hores,
sortir amb tal colla, vestir de tal manera el dia del casament de la germana,
prendre certes substàncies, etc. Caram quina servitud! No els fa sentir menys
lliures, en canvi, no poder-se guanyar la vida, no poder viure en un pis propi,
no poder establir un negoci, no poder estar treballant en comptes d’arrossegar
llibres, etc. La seva llibertat està al nivell d’uns desitjos molt primaris.

A partir d’aquestes constatacions enfilem la reflexió psico-filosòfica.

1. El contrari de la llibertat no són les prohibicions sinó les obligacions.
   Tenir camins prohibits no m’impedeix escollir entre tots els altres. En canvi,
   si m’obliguen a passar per un determinat lloc, m’han anul.lat la possibilitat
   d’elecció. Les prohibicions posen límits a les meves decisions, però només les
   determinacions alienes anul.len la meva voluntat.

2. La llibertat sempre estarà condicionada. El mateix instrument amb què
   exerceixo la meva llibertat, alhora que m’ajuda em condiciona. Gaudir de
   llibertat per a una cosa moltes vegades suposa patir la prohibició per a una
   altra. Si la naturalesa amb dota d’ales, m’impedirà tenir braços i mans. Si la
   intel.ligència permet als humans cuinar aliments, el seu estómac veu limitada
   la capacitat per a empassar-se menjars crus. La pràctica de la lectura ens ha
   limitat la memòria per als relats orals de què disposàvem segles enrere.
   Etc.

Cal reconèixer que un cúmul de prohibicions equival a obligar-te a una
conducta determinada. Massa prohibicions estreny els límits fins a anul.lar la
possibilitat d’escollir Aquí és on té vigència l’eslògan prohibit prohibir. Només
aquí.

Repetim, moltes prohibicions són inherents al mateix instrument que ens
permet actuar lliurament. Kant va trobar el millor exemple: el mateix aire que
frena el vol de l’ocell és el que li permet de volar. Reconèixer-ho forma part
del procés maduratiu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!