BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Per què no puc dir a la meva “amigueta” que ja no l’estimo?
L’Edgar té 12 anys. Només, i ja té una novieta. Però la vol deixar. Aquí hi té un problema. La seva mare me l’ha comunicat i em demana una resposta.
Vaig adreçar-me directament a l’Edgar en els següents termes.
“Per què és difícil de dir a la teva novieta que ja no l’estimes? Primer, i probablement, Edgar, perquè això li causarà pena i tu preferiries veure-la feliç.
Però no s’acaba aquí l’explicació de les teves dificultats. Perquè dir a algú que ja no ens l’estimem és posar-s’hi davant i afirmar nítidament el que som i el que pensem. A tots, siguem grans o petits, nens, joves o adults, això ens demana molta valentia. Li estem dient a l’altre: “Jo sóc jo i tu ets tu. Tu penses blanc i jo penso negre.” Amb això deixem clar que no volem parlar ni actuar en funció del que un altre espera de nosaltres sinó en funció del que un mateix sent profundament. Estem pronunciant amb tota nitidesa la paraula “Jo”.
Afirmar el “Jo”, dir i fer el que un vol realment, és també difícil de cara a un mateix. És com passar de jugar al joc de la vida amb grans de cigrons a jugar-hi amb calers de debò. Si es perd, farà mal… Hi arrisques el Jo i en aquest terreny no hi ha ni pare ni mare que et pugui cobrir. En aquest joc s’hi juga sol. Serà el pas més personal que hauràs fet fins a aquest moment. El primer que et servirà per ser més tu mateix per a la resta de la teva vida. I això, per arriscat que sigui, no saps com n’és de bo!
Edgar, digues a la teva novieta que ja no l’estimes. Que ja no sents el que senties abans, que els teus sentiments han canviat. Amb una frase n’hi ha prou. Digues-li amb amistat i respecte. Cap actitud de superioritat: sense humiliar-la, sobre tot!
Però també sense demanar disculpes: no ets pas l’amo dels teus sentiments, ningú no ho és. Ni tampoc dels d’ella: la seva reacció no et pertany. Per tant, estigues preparat per a qualsevol reacció seva, sense por. I pensa que el temps ho endolceix tot.
Però, digues-li. Perquè és la veritat, la teva veritat. Mai no s’ha de fer trampes amb la pròpia veritat. Endavant, Edgar!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i s’ha de ser valent per fer-ho, però considero que és la nostra responsabilitat. Dir la veritat, amb respecta, però dir-la.
Petons de destrossada.
Quan te l’expliqui no te la creuràs, Nar. No passa res greu, eh? És sobre la meva escola. No tinc temps ni d’escriure’t!
Mira correu!
No som els amos dels nostres sentiments? Ni en un algun percentatge? Com pot ser això?
Per què deixem d’estimar o ens deixen d’estimar en una relació llarga?
Ja sé que és una pregunta massa general, però si has estimat algú 8-9 anys, i no hi ha motius aparents, enfrontaments, desavinences… com pot ser que un dels dos deixi d’estimar l’altre?
No hi ha un moment, en una relació llarga i de compenetració, d’estar al mateix nivell, d’alimentar les il·lusions l’un de l’altre que faci ja el vincle indestructible i que ho pugui superar quasi tot (descartant males jugades a l’altre, infidelitats, etc.)?