BioSofia

Verònica, una jove mare de 31 anys s’està a casa per tenir cura del
fill. Però les coses no li surten bé. Diu que no té paciència. El fill la treu
de polleguera fins al punt de posar-se a pegar-lo amb certa fúria. L’última
vegada només pel fet que no volia fer la migdiada. “Me’n vaig penedir
immediatament i li vaig demanar perdó”. Ara demana com deixar de pegar el seu fill.

– Cal felicitar la Verònica per la valentia de reconèixer el seu problema.
La majoria busquen excuses. És el nen que les posa nervioses. Sobre tot dir-li que
de cap manera és el monstre que es creu; al contrari, aquesta demanda d’ajuda
està inspirada en l’amor i la tendresa.

Les nostres reaccions no són perquè sí. Encara no sabem les raons que
de debò la porten a tal descontrol. Però l’experiència ens diu que molt sovint es
tracta d’una “compulsió de repetició”: o bé un ha estat un infant castigat a
cops o bé ho va veure amb molta freqüència sobre altres nens. Potser fins i tot
va poder compartir inconscientment la morbositat que hi sent l’adult, el seu
sentiment de poder malsà. De grans, el primer que se’n acut és repetir el patró
iconogràfic que tenim gravat.

La Verònica necessitarà furgar més en el seu passat. Amb quanta severitat
se li va prohibir de dir “no” ? Si aquest va ser el cas, automàticament sentirà
la necessitat de reproduir la repressió. Potser haurà de traslladar-se a molts “no” injustos i sistemàtics de la seva infància.

Com que pot ser que no en quedi cap rastre conscient, li convindrà l’acompanyament
savi d’ un professional, psicòleg o terapeuta. Encara que cregui que ella sola
pot reviure el passat, segur que amb el professional la revisió serà intensa i més terapèutica.

Però hi ha també raons de present. El comportament dels fills fa viure
en els pares, potser inconscientment, alguna cosa que els resulta insuportable.
Què passa pel cap de la Verònica abans de posar-se a pegar el nen?

• Quina por la
  somou interiorment?
  
• Quines creences fan trontollar seu estat d’ànim?
  
• Se sent a
  mercè del nen? Se sent incapaç? Veu atacada la seva autoritat?
  
• Creu que si s’imposa,
  el fill deixarà d’estimar-la?
  
• Pensa que un futur de drogues i violència seran
  la conseqüència de les negatives del seu fill?

Tot això trasbalsa i porta a
reaccions descontrolades. Caldrà, doncs, fer-se aquests preguntes i
examinar-les de cara.

I per al moment, mentre es treballa amb l’especialista, la Verònica
haurà de buscar en el company o marit l’ajuda per sortir-se’n. Potser caldrà
que accidentalment ell prengui el relleu en moltes situacions i no la deixi
sola davant del nen. Que estigui al seu costat per indicar-li amablement què
pensar de la reaccions infantils i com reconduir-les amb picardia i fermesa alhora.
Que la fermesa és necessària, però també la flexibilitat, depèn dels casos; com
en el fet de la migdiada i de certs menjars.

Sobre tot li haurà d’explicar que el nen no és
dolent de cap manera. I ella tampoc no és una mare indigna.
Recordar-li que tot plegat té que veure amb quan ella era petita. Que de mica
en mica el tema s’arreglarà perquè, al cap i a la fi, són coses que s’acaben
aprenent. Sobre tot si es porten entre dos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!