El que tu ets, jo ho
he estat.
El que ara sóc, tu
ho seràs.
Un vell estava travessant el bosc quan, en el seu camí, de darrera una soca, en va sorgir una granota que li va adreçar aquestes paraules:
– Hola, ancià! Sóc una jove i bella princesa embruixada. Fes-me un petó perquè torni a la meva forma original i seré teva per sempre!
L’ancià no creia en el que veia ni en el que sentia. S’hi va acostar, va estirar el coll i va veure una granota que no parava de repetir-li:
– Hola, ancià! Sóc una jove i bella princesa embruixada. Fes-me un petó perquè torni a la meva forma original i seré teva per sempre!
Aleshores l’ancià va agafar la granota i se la va posar a la butxaca tot seguint el seu camí i radiant de satisfacció.
Des de la butxaca la granota anava insistint:
– Oh, ancià! Potser no m’has entès bé! T’he dit que era una jove i bella princesa de disset anys, d’ulls blaus i cabells rossos, guapa i ben guarnida… Fes-me un petó i seré teva per sempre!
Però l’ancià tot palpant-se la butxaca li va respondre:
– Saps, a la meva edat, és molt més divertit tenir una granota que parli i em faci companyia…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per la princesa que volia ser lliure, potser el final no és tant bo, és clar que si havia de ser esclava del vell, tot i que segur que si reclamava tant era perquè ja sabia per avançat que després no estaria disposada a ser cap esclava, només necessitava una mica d’ajut del poderós-circumstancial i segur que no hi havia cap més opció en tot el planeta terra, que mira que és ben difícil, que fos el vell qui l’ajudés, i per això sabia que els seus reclams eren del tot necessaris en aquella ocasió. Les princeses, només les dels contes, és clar, no són tant ximples com semblen.
I els vells avorrits sempre poden comprar-se una de plàstic, perquè un ésser viu mai, ni de cap manera ha de ser una joguina.
salut!
vols dir que tenia les idees gaire clares…
em sembla que s’equivocava de totes totes!
del qual per a mi allò més destacable és la saviesa de l’ancià. Ella vol deixar de ser granota, evidentment, però això és normal. En canvi, l’ancià no cau en la temptació absurda i sap triar allò que, per a la seva condició del moment, li resulta més adequat i plaent.
No crec que s’hagin de buscar arguments del tipus “ningú no pot aprofitar-se d’un ésser viu”, sigui humà o animal.
Usar animals en aquest tipus de faules és una convenció literària que no té cap tipus de transcendència que no sigui la que ja coneixem. Un lloc comú, un tòpic, que serveix per exemplificar i alliçonar.
La granota serà més feliç essent princesa, però tampoc no sabem si diu la veritat. Hi ha un component d’incertesa que el vell reconeix. Qui li assegura que és realment una noia de 17 anys preciosa? Què en traurà de transformar-la si segurament no es quedarà amb ell? En canvi, la granota a la butxaca li farà companyia, que és allò que ell necessita a la seva edat.
No cau en la vanitat, ni en la temptació del sexe ni en el possible parany.
És savi.
D’altra banda, i fent una mica de broma, em pregunto: quan temps aguantarà conviure amb una granota que no para de repetir la mateixa cantarella?